2012
Novembre – 2012
IV CENTENARI DE L’EXPULSIÓ DELS MORISCS (ELS ALTRES VALENCIANS)
El passat 12 d’Octubre, el nostre amic e
historiador En Abel Soler, ans donà una conferència, en la que parlava de
quines foren les noves arrels transplantades a Gavarda, que havia quedat buida
com a conseqüència de l’expulsió dels seus pobladors moriscs. Que el escrit que
ve a continuació siga un reconeiximent a la seua persona pera la tasca que està desenvolupant.
Hem de recordar que fa quatre-cents anys van ser obligats a abandonar
la seua llar els descendents dels que poblaven la nostra comarca a l’arribada
del rei Jaume I, que es troba una societat totalment diferent de la que ell
representava. Ací no hi havia sistema feudal, és a dir, a diferència dels
conqueridors, no hi havia senyors amos de vides i hissendes, sinó homes
lliures, xicotets propietaris més o menys benestants, que cultivaven les seues
terres o exercien els seus oficis i que pagaven els seus impostos.
En la demarcació actual alzirenya, una gran majoria dels nuclis de
població té l’orige en una alqueria musulmana. A Alzira, el Llibre del
Repartiment revela prop de 50 alqueries, entre les quals es nomena a Gavarda, i
pròximes al nostre poble tenim coneixement de l’existència d’altres nuclis
poblacionals. Les riuades contínues, la
falta de defensa contra aquestes, la pobressa dels materials emprats en la
construcció de les cases, així com les epidèmies contínues, es van encarregar
de fer desaparéixer els nuclis menys poblats.
La
història del segle XIII valencià, és abans que res la de la conquesta violenta
i la colonització per la força d’un país islàmic per la monarquia catalano-aragonesa
i per una societat cristiana en plena expansió. No es tracta de valorar el fet
des del punt de vista moral, sinó de constatar la realitat d’un procés
històric, semblant al procés seguit en la resta de la península. (Pierre
Guichard).
Darrere
de Jaume I i del rei moro de València Abu Seït, s’endevinen algunes
individualitats dotades d’una certa autonomia. Abu Seït va consentir a pagar a
Jaume I un tribut elevat (la cinquena part de les rendes de l’Estat) i el 1233
va renunciar de fet a tots els seus drets a València a favor del sobirà català,
i arribà a «convertir-se» al cristianisme en data anterior al 1236, per la qual
cosa els nobles van ocupar les terres de l’anteriorment nomenat rei moro Abu
Seït, sense cap obligació de tipus feudal respecte a Jaume I (encara que sí que
l’apliquen als seus súbdits).
La
societat valenciana experimenta, doncs, un canvi, i coexisteixen dos grups totalment
diferenciats, els cristians vells i els musulmans. Aquests últims se’ls
coacciona de mil maneres perquè es converteixquen al cristianisme i ho fan, almenys
externament, perquè molts d’ells continuen practicant la seua antiga religió.
Aquests conversos se’ls coneix com a moriscs, i a mesura que passen els anys,
augmentaran les friccions i els problemes, que són tants, com societats i civilitzacions desesperades,
en via de perdició, i, fonamentalment, un xoc, una superposició de
civilitzacions. El problema morisc és mes que un conflicte de religions; dit
d’una altra manera i en un sentit més profund, un conflicte de civilitzacions
difícil de resoldre.
El
morisc valencià era dels més islamitzats, conservava un conjunt ampli de
peculiaritats culturals i mantenia una postura contrària al cristianisme. Com a
factors bàsics d’aquesta resistència cultural cal assenyalar la importància del
doblament morisc, ja que hi havia pobles i fins i tot comarques plenament
morisques, que corresponen a zones de domini nobiliari, on els senyors (que
eren cristians), encobreixen els seus vassalls i els protegeixen, perquè
necessiten la població per a poder rendibilitzar
al màxim els recursos, i preval l’interés econòmic del senyor feudal.
Els
moriscs rebutgen els dogmes bàsics del cristianisme: la Trinitat, l’Encarnació,
la Redempció i la Resurrecció. Rebutgen
també el paper mediador de l’Església (que s’atribueix l’exclusiva de la salvació) la qual cosa portarà el patriarca Ribera a
prohibir l’administració de la Eucaristía als moriscs i fundar en 1604 el
Col·legi del Corpus Christi per a honra del Santíssim Sagrament.
Quan
Jaume I conquesta les nostres terres, s’estableix una coexistència, però la
situació arriba a tal extrem que, tancades totes les eixides possibles perquè
funcione aquesta coexistència, la societat cristiana
vella imposarà una obligació igualada no sols religiosa, sinó cultural
en sentit ampli. Però al mateix temps la intransigència la portarà a no voler
fondre’s amb l’altre (morisc, jueu…) a qui s’obliga a identificar-se plenament
amb les pautes culturals dels cristians vells, alhora que se’l rebutja pel seu
origen distint i infamat. El problema morisc es desplega en aquest marc
contradictori i la solució quedarà condicionada per aquest: pretendre una
uniformitat exterior, però sense assimilació plena de la casta estranya.
Al
principi hi ha una postura conciliadora, que partint de la falta d’instrucció
religiosa del morisc, per efecte de la conversió precipitada i obligada, creu
que ha d’evitar-se una pressió excessiva, recorrent a la instrucció, que ha de fer-se
amb benevolència, recorrent a predicadors amb coneixement de l’àrab i dotant
prou la xarxa parroquial.
Partidaris
d’aquesta postura seran bàsicament les Corts, abonades pels senyors feudals, que
volen ajudar els seus serfs moriscs. Se sol·licita la inhibició del Sant Ofici,
de manera que aquesta primera època de conciliació es caracteritza per la
consecució d’un modus vivendi entre ambdues comunitats.
A
mesura que es fa palesa la resistència cultural morisca a la conversió real,
sorgeix una postura intransigent, que es va imposant en amplis sectors del
clero catòlic. Per a aquest sector, el morisc, apòstata recalcitrant, ha de ser
doblegat per la força. En aquesta línia se situarà el virrei i arquebisbe Juan
de Ribera, el dominic pare Bleda (d’Algemesí) o el bisbe de Sogorb, Martín de
Salvatierra, que és el més radical, i pretén l’extermini dels moriscs.
Entre
ambdues postures triomfa la moderada, que propugna l’aplicació suavitzada i
selectiva de la repressió que afectaria les principals cerimònies musulmanes,
però que es va estenent a aspectes culturals com la llengua o el vestit. Es
controla el clero parroquial en administració i comportament, es pressiona els
senyors perquè afavorisquen la instrucció dels seus vassalls i es neguen a
encobrir les pràctiques musulmanes, alhora que no se’ls aclapare amb unes
càrregues impositives excessives pel que fa al seu origen musulmà. S’intentarà
formar i enviar clero idoni per a l’evangelització de les parròquies de
moriscos. Les mateixes Corts, el 1564, reconeixen que les parròquies «estan
dotades les dites esglésies de molta pauperetat e misèria» i que falten, per
tant «rectors idòneos, de bona vida i exemple».
El
morisc està quasi totalment sotmés al senyoriu. És aquesta una situació
heretada de l’etapa mudèjar, els orígens de la qual no són coneguts.
L’explotació econòmica de l’àmplia minoria d’origen musulmà es du a terme a
través del mecanisme del senyoriu, no en benefici de tota la societat cristiana
vella, sinó d’una minoria reduïda d’aquesta. Es tracta de 130 senyors, laics
majoritàriament, amos de llocs de moriscs («senyors de llocs»). A més d’aquest
grup, n’hi ha un altre de més ampli de «senyors directes» que, titulars del
domini directe de la terra usufructuaren les terres treballades pels moriscs,
En altres paraules, hi ha un senyor jurisdiccional, a qui es paga un impost, i
propietaris de terres que les «arrenden» als moriscs, que són els que realment
les treballen.
En
vespres de l’expulsió hi havia cinc senyors: el duc de Gandia, el de Sogorb, el
duc de Maqueda —marqués d’Elx—, el marqués de Guadalest i Pere Centelles de
Borja, que amb jurisdicció cadascun sobre més de mil cases, tenien baix el seu
domini més del trenta per cent del total de la població musulmana.
La
postura es va endurint respecte als moriscs, de manera que regnant Felip III i
sent virrei de València Juan de Ribera, es procedeix el 1609 a dictar una ordre
d’expulsió que deixa despoblats nombrosos nuclis i sense conrreu les terres,
fet que comporta la ruïna per als senyors feudals.
Segons
Garcia Cárcel, la majoria dels moriscs valencians processats per la Inquisició
ignoraven la doctrina cristiana, i no sabien tan sols senyar-se. Molt pocs
havien arribat a aprendre el Parenostre i l’Avemaria, i en efecte, el coneixement
elemental de les oracions serà considerat un test moltes vegades.
Els
esdeveniments principals de la vida, com el naixement, el matrimoni o la mort
s’acompanyaven de celebracions en què és difícil distingir els aspectes
socials, propis d’uns costums tradicionals, i els religiosos. Cerimònies que, a
més, se superposaven a les cristianes en cas de no poder evitar-les.
Els
moriscs afirmaven que «no esdevindrien cristians encara que “els tallaren amb unes
tisores i els feren a trossos”, i és que en el fons el morisc opinava «que la
llei de moros era millor que la dels cristians».
Per
aixó, davant d’aquesta resistència morisca, els cristians vells reaccionen amb
els estatuts de neteja de sang i amb l’establiment de la Inquisició.
Entre
els anys posteriors a la conquesta (1239) i l’expulsió dels moriscos (1609),
s’intenta que aquests s’integren, però atesa la seua idiosincràsia, la seua
formació i el seu caràcter i la seua pertinença a l’islam, que com hem dit, és una
religió i, a més, una manera de ser, serà pràcticament impossible.
Els
moriscs aconsegueixen moltes vegades accedir a la propietat de les terres i el
senyor obté rendes d’una multiplicitat de petites explotacions agrícoles, amb
una intervenció en la producció pràcticament nul·la, llevat de l’activitat
sucrera dels Borja a Gandia o dels frares de la Valldigna. El seu paper, per
tant, és el de mer perceptor de rendes, gràcies al suport jurídic amb què
compta.
A
més de les rendes agràries, el senyor en percep unes altres per exercici de
jurisdicció que graven tots els drets bassics del senyoriu. Els impostos
(censos), poden ser en espècie o en diners i també percep rendes dels forns, les botigues, els molins,
les aïnes, les carnisseries… (regalies).
L’època
de tolerància amb els moriscs i la seua cultura/religió que hi ha durant el
regnat de Carles I, continua amb un període d’intransigència marcat pel regnat
del seu fill Felip II, que al seu torn coincideix amb la clausura del concili
de Trento. Cal convertir-se o anar-se’n.
La
política d’expulsió no es durà a terme fins al regnat de Felip III i el seu
virrei a València l’arquebisbe Juan de Ribera, i provocarà despoblament, fet
que obligarà a pal·liar en la mesura en què es puga el desastre ocasionat amb el
dictat i la concessió de CARTES
POBLES.
El
problema existent en la societat valenciana quant a l’enfrontament entre els
cristians vells i els moriscs, s’intenta solucionar amb l’expulsió d’aquests
últims, amb la pretensió d’aconseguir la unitat en la fe, encara que aquesta
actuació va suposar el desastre per a tota l’economia valenciana.
La
mà d’obra dòcil i barata, subjugada, atemorida i espremuda per les classes
dominants, desapareix de l’escena, almenys en gran percentatge, perquè no
oblidem que no tots els moriscs van ser expulsats i que alguns s’hi van quedar
sota la disfressa de falsos conversos. No obstant això, van minvar les rendes
dels senyors feudals, igual que les rendes de l’Església, (que al seu torn
percebia el delme), en la mateixa proporció en què havia disminuït la població.
Els
expulsats eren majoritàriament els que duien a terme les feines més pesades,
com l’agricultura, la ramaderia i la construcció, per això va haver-hi un gran
declivi en l’economia, que es va tractar de resoldre mitjançant repoblacions
amb cristians vinguts d’altres llocs, que a canvi rebien propietats i exempcions
temporals d’impostos, encara que desprès els “apretaren de contes”
Aquests
repobladors no tenien per desgràcia la saviesa ni experiència dels expulsats,
ni tampoc la seua docilitat, fet que va causar un declivi econòmic que va
tardar molt a normalitzar-se.
Aquella
«neteja
ètnica» ens va resultar molt cara.
Recordem
amb tristor aquell fet, en què van expulsar persones tan valencianes com
nosaltres, el IV centenari del qual es va complir l’any 2009.
Eduardo
Miedes Ribera
