sábado, 17 de abril de 2021

033-GAVARDA- VICENTE, ALCALDE MOMPÓ-ALEDO

 


033-GAVARDA- VICENTE, ALCALDE  MOMPÓ ALEDO



2020- Octubre, 23

Comienzan las obras de adecuación del casco antiguo de Gavarda.

A primeros de 2021 y en el antiguo asentamiento  se ha realizado la mejora de abastecimiento de la red de aguas potables, reconstrucción total de las aceras, adecuación en lo posible de las curvas de travesía y corte al tráfico rodado de las calles Mayor y Ramón y Cajal.

Se ha realizado una repavimentación de la calzada y renovación de las señales de tráfico.

Año 2021.- Se nos anuncia la concesión a Gavarda de un Centro de Día, así como de una residencia para mayores.

En principio se tiene previsto ubicar dichos servicios en las dependencias que fueron el Grupo Escolar, ubicado en el antiguo núcleo urbano, así como en los solares anejos al mismo.

miércoles, 11 de noviembre de 2020

032.- GAVARDA. NECESSITATS I DEVOCIONS







En estos dies d’aïllament, el cap no para de pegar voltes, i com -encara que NO sóc historiador” de professió - m’agraden els temes relacionats amb els temps passats,  se’m va ocórrer pensar com hagueren enfocat el tema de les PANDÈMIES  els gavardins d’altres èpoques.
No vull  entrar en el dilema Ciència-Religió.  Personalment, crec que es complementen.

Quan jo era xiquet, els meus iaios (una naisgué el 1882 i l’altre el 1888), em contaven que hi hagué una  pandèmia de còlera, i pels carrers anava un carro i un burro per arreplegar als difunts, que els soterraven en una fossa comuna.  Es feren processons, rogatives i promeses.

Llevat de blanquejar les parets de les vivendes, amb calç, l’aillament de persones,  i penjar manolls de baladre a les parets per a evitar els polls i altres insectes,  no hi havía més, almenys als coneixements sanitaris espanyols,      
                                                                                              
Ben cert és que el Dr. Jaume Ferràn i Clua (Wikipedia), tragué una vacuna contra esta malaltía, que tingué molt d’èxit, especialment a la ciutat d’Alzira on li dedicaren un Carrer; poca cosa si llegim els avatars que tingué que passar per el desconeixement científic de les autoritats sanitaries espanyoles.d’aquella época.

Als anys 1918-1920, es desenvolupà l’anomenada “Grip espanyola”, una altra pandèmia que d’espanyola tenía ben poc. A Espanya, rogatives, processons i promesses .

Com va respondre Gavarda davant d’aquelles situacions.?
Respecte a Gavarda, no hi ha res escrit, i en el que ens podem basar és en el testimoni oral de l’anterior Cronista Oficial de Gavarda, que em contà que en l’epidèmia de Còlera, a la gent li passà com a la dels altres pobles : “al que li tocava, regava”; carro i burro i a la fossa.

Contava Kike (Enrique Benavent Benavent), que son pare, -secretari de l’Ajuntament, molt aficionat a temes històrics, (el mateix que li passa a qui vos escriu), li deia que la fossa per a soterrar estava dintre de l’Església.  Probablement siga veritat.
Davant l’atac de les pandèmies les persones responen en consonància a la seua formació.
No hem de menysprenyar als nostres avantpassats perquè respongueren amb solucions religioses, pensant que eren castics de Déu, a alló que eren disfuncions de la Natura. Obraren correctament, perqué no es coneixía una altra cosa.


LES  DEVOCIONS  I  ELS  PATRONATGES

Probablement quan els soldats de Jaume I, arribaren al lloc de Gavarda. “arrasaren” amb el menjar,  atemoriren  les persones que subsistien allí i “disfrutaren d’alguna fruita tèndra”
 Prengueren posessió i deixaren un “retaule” (una fusta amb  una  imatge pintada de la Verge). Gavarda va ser catalogada com a baronia, depenent per a tot i adjunta a la d’Alcosser (més ben situada i molt més poblada).
Sabem que en temps de Sant Joan de Ribera, Virrei i Arquebisbe de València “desmembrà” (independitzà)  de  la  Parròquia de Sta. Caterina d’Alzira, a  les  Parròquies d’Alcosser -St. Joan Baptiste - i la “sufragani” de Gavarda,  que  ja en  el  document  d’emancipació porta com a titular a St. Antoni Abat.
Son anys decisius perqué Joan de Ribera concentrava en les seues mans el poder polític i el religiós. Durant el període de Virrei-Arquebisbe, feu quasi tres mil visites a les Parròquies. Controlava que foren batejats tots els pobladors dels seus territoris , encara que… després els moros seguien fent la seua vida i costums.

El 1609 aconsegueix de Felip III rei d’Espanya, l’expulsió dels moriscos i Gavarda queda despoblada.

 L’any 1611 per Carta Pobla- otorgada -pel mateix Felip III- Gavarda es repoblada per famílies cristianes i aquí començà l’etapa de veneració a Sant Antoni de Gavarda.
L’Economía valenciana en aquells anys es basava en l’agricultura (conrreus d’oli, blat . vinyes i hortalisses ), l’enviament de troncs d’arbres pel Xúquer  -activitat que davant la manca de camins feien necessaris els rius i els “camins de sirga”,  com a mitjà de trasport- i la Ramadería.
Amb la “TRASUMÀNCIA”, el bestiar menut (ovelles) i el gros (bous), tant el de fòra com el del poble, baixaven a buscar què menjar i beure i es trobaven un paratge singular. Per l’entrada del Nucli Antic, venint d’Antella, el que avui rep el nom de carrer Ramón i Cajal,  -on es trobava el “CORRALOT” - seguint per la Plaça Major i Carrer Major a buscar els plans del Xùquer on es criava tota classe de brossa com era la sisca, senills,  gram,  canyota,  bova (o boga),  xufa, créixens (que agraden molt als ànecs)…
Com tots sabem Sant Antoni Abat és el protector “dels animals” i per això la popularitat del Sant de Gavarda i dels seus gojos. Com els bestiars passaven per la porta de l’església, se li demanava protecció i el SANT DE GAVARDA ES FEU POPULAR.
Vull puntualitzar que a més del bestiar d’altres llocs, estava el del poble, i aquí hem de distingir entre el d’un propietari adinerat, (amo de “el Corralot i de el que hui és Finca La Paloma”) que tenía un ramat prou nombrós, i un ramat de menys animalets  format per alguna ovella o cabra  que algunes cases podíen permetre tindre, pel seu abastiment de llet. El pastor anava per les cases, els arreplegava, els portava tot el dia a llocs on menjaven i bevíen i de vesprada els tonava a la seua casa. L’anomenat pastor cobrava en espècie (ous, verdura, arrós, blat…) i no ens hem d’estranyar, ja que estàvem en una economia d’autoabastiment.
La casa que podia també tenía unes gallines, ànecs, conills i de vegades un porc,  tot al corral de la vivenda. Així s’aconseguien ous i carn, però per a tindre eixe corral d’animalets i poderlos alimentar feia falta tindre un terrenyet on fer dacsa i hotalitsses.
En fí tot un mon que ens pareix llunyà pero que jo l’he conegut. NO hi havien neveres, i en aixó es comprenen moltes coses.


Mª Consuelo Galbis Escandell té un treball publicat a “ l’Asociació La Pebrella de Canals”, on detalla tots i cadascun dels acte de la festa. És molt interessant.
Ben cert és que el 16 de gener s’encenien fogueres i a l’endemà la Missa i el corresponent dinar.  Però fogueres moltes i xicotetes.
Com a conseqüència del Còlera, s’allunyaren els cementeris, que solien estar al voltant de les esglésies.

Sempre hem seguit la TRADICIÓ que és el conjunt de béns culturals que es transmeteixen de generació a generació dintre d’una comunitat.  Es tracta d’aquelles costums i manifestacions que cada societat considera valuoses i les manté per a què siguen depreses per les noves generacions, com a part indispensable del llegat cultural. La tradició es cosa que s’hereta i que forma part de la identitat. Unes generacions ho transmeteixen a les següents amb la finalitat que es conserven i perduren en el temps. El que passa es que cada NOVA GENERACIÓ, indrodueix canvis, arreglat al gust i època en què té lloc



ELS  SANTS  DE  LA  PEDRA

Hi hagué una festa que amb el pas dels anys ha caigut en l’oblit.
 Em referisc  a la que es feia en agraïment per les bones collites, als Sants Abdó i Senen “Els Sants de la Pedra”, patrons dels llauradors valencians. Era una festa  molt celebrada (i segon em va informar l’Acadèmic i Cronista -que fou de Gavarda-  En Salvador Martinez Pavía, tenia lloc el 30 de juliol, una vegada s’havia acabat amb l’arreplega del blat, amb la qual cosa, es podia menjar pa, fet extraodinari donades les penúries de l’época.
Quan acabá la Guerra Civil, la festa dels llauradors passà a fers-e (artificialment) a St,Isidre.
A poc a poc desaparegué la festa a St.Isidre que era costejada per la “Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos”, de la que esdevingué la “Camara Agraria”. D’esta festa ens queda com a record una imatge del sant al retaule de l’església del nucli antic.


SANT  ANTONI  DE  GAVARDA

No coneixem cap document que ens diga des de quan es venera com a patró  a Sant Antoni Abat,  “Cap d’Altar” a la Parròquia de Gavarda.
Se sap que amb més solemnitat que en els pobles del voltant, s’enceníen  fogueres i eren diverses. La tradició d’una sòla  foguera es molt posterior (1945). Ho sé, pel testimoni oral d’alguns que la instauraren quan foren festers, com José Benavent Chafer, Emilio Baldrés Benavent, José Pascual Artés, Romàn Alfonso Benavent, … i un grapat més (quinta de 1930-quita d’Arcadio).  Aquests joves decidiren fer una sola foguera i la plantaren en la plaça.
Aquella Plaça era irregular i fou reformada anys després quan erat alcalde Enrique Benavent Martinez , que suprimí “la presó” i eliminà la font pública.
La festa a St. Antoni era organitzada pels joves fadrins, deixant per als casats la de St. Vicent Ferrer
Els actes religiosos constituien el centre de la festivitat, La fe i creences de la societat en aquella època eren accentuades. La Missa, Processó i benedicció dels animals, en especial els de llaurança i carreteig,  constituïen el núcli festiu. A més a més dels actes esmentats, era tradició convidar a amics i familiars que vivien en altres poblacions i que aquestos a més de trasladar-se, pernoctaven a les cases dels anfitrions, ja que els mitjans de locomoció eren molt diferents dels actuals. Se’ls obsequiava amb dolços casolans i viandes extraordinàries (preparats amb animals de corral criats ex profes per aquestes ocasions ).  Al gener el fred i la humitat  són més sentits, i més en aquella època, ja que ni la roba ni les vivendes eren como las que hui tenim. El foc a l’hivern –únic mitjà de calefacció- era d’agraïr. Com que feia fred el vi no podia faltar i amb ell l’alegria. Si a aquest ambient li afegim la “Colla de guitarres i bandúrries” que havia al poble, s’aconsegueix l’ambient festiu del veïnat. Res que afegir als “gojos” a St. Antoni de Gavarda, que feu un miracle en Antella”…  tan conegudes a l’Espanya i al mon sencer.

Que jo sàpia, no hi ha cap document que “nomene” com a Patró a Sant Antoni de Gavarda,  però puc dir que a molts punts d’Espanya, quan et pregunten d’on eres i contestes que de Gavarda,  l’interlocutor sol afetgir ; Ah! , El del miracle d’Antella !.


FESTA  I  DEVOCIÓ  A  SANT  VICENT  FERRER

A principis del segle XIX els canvis que porta la Constitució del 1812, té com a conseqüència migracions des de fora i dintre de l’actual Comunitat Valenciana, ja que les persones “ ja no estan obligades” a residir on “el seu senyor feudal vulga”, poden triar on anar per a obtindre la seua subsistència.

Par  ACLARIR  PERÒ  NO  COMPLICAR  massa aquesta narració,  diré que a Gavarda vivía una senyora de nom Mª Antonia Requena García, qu’es casà amb José Martinez Garrido, nascut a Aiacor (1789 – 1842)). D’aquest matrimoni -sòn descendents un 90 % de la població de Gavarda-,   nasqueren cinc fills :

1.- José-Antonio Martinez Requena que casà amb Hilaria Domínguez y sols tingueren una filla: 
    Teresa Martinez Domínguez que casà amb Vicente Benavent Aranda (de Quatretonda)

2.- Maria-Dolores Martinez Requena, que’s casà amb Joaquín Benavent Mompó (també
     de Quatretonda y germà del pare del anterior)

3.- Salvador Martinez Requena, que’s casà en primeres noces amb Vicenta Guillem y en
    segones amb Conxa Moreno.

4.- Vicente-Marcelino Martinez Requena que’s casà amb Dorotea Isles Pons.

5.- Vicenta Mª Martinez Requena que’s casà amb Joaquín Corbí Baldrés.

Joaquín Benavent Mompó, (anomenat a la relació anterior) oriünd de Quatretonda, però que s’havía traslladat a viure a Enguera  (d’ahí el renom  “d’enguerinos”  que té esta rama dels Benavent), fou reclamat per un tio seu, germà de son pare que anà a viure a Alberic i es dedicà al comerç de cabaços (d’ahí el malnom de “cabaços” como se’ls coneix),  informant-li que a les muntanyes de Gavarda hi havia molt d’espart i d’excel.lent qualitat.

Joaquím vingué a viure a Gavarda i es casà amb  Mª Dolores Martinez Requena, matrimoni del que nasgueren  SET fills.

Per a trobar quines són les arrels de la Festa a Sant Vicent Ferrer, s’ha de remuntar a uns antecedents que poden qualificar-se d’anecdòtics, i encara que siga un poc “rotllo” hem d’exposar-los.

Joaquín, molt introduït al negoci de l’espart, feia arribar les seues manufactures a llocs tan llunyans com Catí i Morella, on per a l’obtenció de  l’oli   necessitaven estores d’espart. També subministrava sàries, cabaços, cordells, etc;  es a dir,   una verdadera indústria-artesana, que el portà a aconseguir un bon patrimoni.

Un dels gendres de Joaquín, Vicente Martinez Guillem que també tenia part al negoci, acompanyava als carros carrregats de les esmentades manufactures en el seu trasllat als llocs anomenats per a posteriorment passar a la seua venda. –Vigilava el negoci-

El viatge, on anaven una vintena de carros, s’havia de fer en dos o més etapes i el primer descans era a València. Arribats a l’hostal corresponent, es procedía en primer lloc a netexar i donar que menjar als animals de càrrega, i a continuació la mereicuda higiene i descans de les persones.
Prop de l’hostal al que pernoctaven hi havía una “casa d’empenyorament”, que a l’època eren prou freqüents, ja que quan es necessitaven diners, era allí on s’acudia, i prèvia entrega d’algún objecte de valor es percibía certa quantitat, per descontat inferior al valor que tenia la peça.  En l’esmentada casa de empenyorament, hi havien tota clase de mobles, utensilis i també imatges de sants, portats allí i possats a la venda com a  conseqüència de la “desamortizació de Mendizábal”. Allí veié Vicente Martinez Guillem una talla de  Sant Vicent, que   li cridà   l’atenció i… ja no l’oblidà.  

Continuà  el viatge, portant el gènere fins a Catí i Morella. Es va vendre tot, El viatge havia tingut un excel.lent resultat, tornant a casa , però pernoctant per etapes i als mateixos llocs i amb el mateix sistema que a l’anada. La diferència era que en lloc de peçes d’espart  tornaven amb diners.

A Vicente Martinez Guillem no el deixava el “cuquet” de la imatge del seu “Sant Vicent”, a la casa de empenyorament..

Quan portava el seu carro junt al seu cunyat Salvador Benavent Martinez, (casat amb Irene Tormo Pardo), quan anaven per Catarroja li contà al seu acompanyant quines eren les seues inquietuds, i decidiren tornar-sén a València per a comprar la imatge. Indicaren a la resta que seguiren camí cap a Gavarda. Ells se’n tornaren a València per a fer realitat el desig de Vicente Martinez Guillem. No solament compraren l’imatge de Sant Vicent, que anava dintre d’un armari, també adquiriren un Cristo, que amb aplegar al poble es possà a la capella del cementeri vell.

Amb la imatge de Sant Vicent a Gavarda, les festes es podien fer amb molta més solemnitat  que en altres pobles, i així començà a fer-se, costejant-les el propi Vicente Martinez Guillem mentre visgué.
Quan ell va faltar, les festes decaigueren poc a poc.

La societat anava canviant. Hi havien reivindicacions socials i l’Esglèsia perdia influència.
Amb l’arribada dels “fets del 1936”, es cremaren les imatges de la Església, a l’igual que en la resta dels pobles del voltant. Quan intentaren fer-ho amb el Sant Vicent, este no cremava i la gent senzilla pensaven en un miracle.  El que passava es que els hàbits eren de llana i esta tarda més en cremar. Com no volien perdre més temps, l’aporrejaren amb una maça de fusta de les que s’utilitzaven per a treballar l’espart…. i la desferen.

Un fet molt important va ser  aconseguir per Bula Pontificia el Patronage Canónic.

Xelo GALBIS ESCANDELL, va publicar un article en què posava de manifest la trovalla d’un document d’especial importància per a Gavarda.
Es tracta de la BULA PONTIFICIA en la que es proclama “PATRÓ CANÒNIC DE GAVARDA” a Sant Vicent Ferrer.  El document està signat pel Papa PIO XI
La NOTIFICACIÓ, que es la trovalla encontrada, està signada per l’Arquebisbe En Prudencio Melo Alcalde.
Les gestións es feren amb les influències de l’alcalde de Gavarda  Antonio Martí Roig; Metge  D. Ramón Trullenque Muñoz (fill de Carlet); del Rector En Vicent Cristòfol  i dels “cacaus” de Vicente Martinez Guillem.
I es que si vols que una paella isga bona, pos-ali …. de tot.   Aigua i sal la justeta.

Tot ha canviat i les processons a Sant Vicent ja no es fan com abans.
El 1973, quan jo la vaig presenciar per primera vegada, encara estava “el format antic”.
Sols anaven homes i a més de ciris, portaven “coets borratxos capats (sense bola)”, el que era un espectacle per a enfervoritzar als veÏns. Les dones que volien anar ho feien darrere de la banda de música, moltes vegades descalces, en compliment d’alguna promesa feta al Sant.


















ELS   SANTS  VICENT   I   ANTONI  DE GAVARDA  FEREN  UN ALTRE MIRACLE,
Perquè després d’haver expoliat  TOT l’Arxiu Parroquial, es trovà el document en el que
per   BULA  PONTIFICIA   es  declarà  “PATRÓ  CANÒNIC  de  GAVARDA   a  Sant   VICENT  FERRER”,   amb  data 26 de febrer de  1926 .

                                                                                              Eduardo Miedes-Ribera
                                                                                                Cronista Oficial   de  GAVARDA                                                                               

martes, 10 de noviembre de 2020

031.- GAVARDA - VICENTE BENACLOCHE GUILLEM



 





Vicente:
En tu vida, como en la de todos, nada es blanco o negro.
Todos nuestros actos y decisiones son grises (de la gama de grises), y depende de quien te califique lo verá más claro o más oscuro.

Toda tu vida, se ha centrado en tener una familia y buscar que Gavarda tuviese una nueva ubicación.
Al final de ella, mejor o peor, lo has conseguido; y te aseguro que tu nombre irá siempre unido al pueblo que te vio nacer.

Sé que tus paisanos te juzgaremos mejor o peor, según las conveniencias e ideales de cada uno y este hecho me recuerda aquél discurso de Azaña quien en el Congreso de los Diputados contestaba a un interpelante que le acusaba de su participación en los sucesos de 1934, En el mismo, contestaba ;
          "Seguramente, señoría, sus amigos siempre alabarán sus virtudes y sus enemigos destacarán sus defectos"


  -----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------


A mi llegada a Gavarda en 1972, recuerdo que entre otras personas, me presentaron a Vicente Benacloche, que entonces trabajaba como pintor, junto a su primo Heliodoro Chordà (que fue Alcalde de Beneixida) y con la coordinación de su tío Plácido Gilabert.

Contaba yo con 27 años y él con 28, lo que hace presuponer que hubiésemos congeniado, pero nuestros caracteres, ambos reservados, impidieron (de momento) que hubiese entre nosotros una comunicación fluida.

En 1975 nos dejó el General Franco.
A  partir de entonces, las personas exteriorizaron (aunque con temor), sus ideas políticas.
En Gavarda habían dos tendencias políticas, unas Conservadoras (de lo suyo) y otras Progresistas, y aquí incluyo al Partido Comunista, al PSPV y al PSOE.
Había Partidos para todos los gustos. Poco a poco, en la Izquierda se fueron bien fusionando (caso del PSOE-PSPV), bien quedando como testimoniales PC;  o en la Derecha formando Alianza Popular (resíduos del Movimiento Nacional ).
En medio el CENTRO,  la UCD.
En las primeras Elecciones Municipales Democráticas, (que fueron en 1979) en Gavarda de nueve Concejales, el PSOE-PSPV obtuvo OCHO Regidurías y UNA la UCD.
La lista del PSOE la encabezaba Vicente Benacloche Guillem, que fue elegido el primer Alcalde de la Democracia. Su candidatura aglutinaba a los jóvenes (PSPV) y a la mayoría de los maduros (PSOE).

El PSPV, fué un partido nacionalista-socialista que se fusionó con el PSOE, partido socialista con fundamento federalista, por lo cual no fue dificil entenderse.

Benacloche tuvo a su lado como hombre fuerte a Vicente Galbis García, un Hombre (con mayúscula) en el que se puede confiar y que te da lealtad y seguridad.
Y también entre los miembros del PSPV, a Juan Bta. Guillem Ortega y Enrique Benavent Benavent en los que también se apoya.
Al resaltar a éstas personas, no quiero decir que los demás concejales no le brindasen su apoyo, pero que fueron los mencionados, en los que depositó su mayor confianza.

En el período de la primera legislatura (1979 - 1983) tiene lugar la inauguración de un parque a la entrada de la población, un espacio ajardinado y vallado, que ocupa lo que anteriormente fueron unas "eras para trillar" (desgranar) el arroz.

En 1982, la Riada-Pantanada.
Este suceso nos marcó a todos, y a él especialmente.
Ya me explicaré.

Benacloche  ocupa la alcaldía de Gavarda  en los períodos 1979-1983 (ya mencionado), 1983-1987, 1987-1991, 1991-1995  y  1995-1999.

A partir del 20 de Octubre de 1982, comienza un período de lucha por conseguir un objetivo: que sus conciudadanos tuviesen unas viviendas dignas.
Dado que estábamos en "pre-autonomía", las competencias estaban: unas en manos de Gobierno Central, otras en manos de la Cosellería de Obras Públicas y otras en manos de la Diputación Provincial.
Se organizan una serie de negociaciones a cuatro bandas : Gobierno Central, Consellería de Obras Públicas, Diputación Provincial  y Ayuntamiento.
Viajes a Valencia y Madrid, insistiendo y  presentando documentación.

Vicente Benacloche, supo rodearse de dos personas clave;  el abogado D. Francisco Sanz y el arquitecto D. Jose-Manuel Rotea Diez.
Paco Sanz actuó además de letrado, como un hombre experimentado dentro de las Administraciones,  adelantándose a muchos de los acontecimientos que tuvieron lugar.
Jose Manuel Rotea, fue el coordinador de dos equipos de arquitectos, que ejercieron como tales en la construcción del nuevo asentamiento.

Nunca he sabido, por qué se eligió un paraje tan dificil para construir un pueblo, por los desniveles, desigualdad del suelo, barrancos, desniveles ...

No tengo documentación para demostrar el motivo.

La compra de los terrenos se hizo con dinero aportado como donativo por el rey de Arabia Saudita.

El  equipo  asesor  de Benacloche, redacta la Memoria de actuaciones a llevar, y que es aprobada en  Consejo de Ministros de 22de Febrero de 1984. 

Es a partir de esta fecha cuando tienen lugar las negociaciones entre las CUATRO Administraciones citadas anteriormente.

El 28 de Octubre de 1982, es decir, justo ocho días después de la pantanada, hay Elecciones Generales, siendo ganador con mayoría absoluta el PSOE (202 diputasos) y elegido presidente Felipe Gonzalez Marquez, hombre joven que a la sazón contaba 40 años.

Preside la Generalitat Valenciana Joan Lerma Blasco, que en 1982 contaba 34 años.

Los Presidentes del Gobierno de España, de la Generalitat Valenciana y el Alcalde de Gavarda, tienen edades, ilusiones e ideología semejantes.

En los primeros meses de 1983, comienzan las reuniones de Benacloche con sus vecinos. Estas reuniones tienen lugar "a campo abierto".
En la primera de ellas, a la que asistí y que tuvo lugar en Gavarda, (en la Plaza de San Antonio) , Benacloche plantea al vecindario la situación con toda su crudeza.
"No tenemos NADA". Ni casas, ni campos, ni empleos.  Todo arrasado.
Nos comunica que ha emprendido negociaciones con las tres Administraciones, y que le han prometido "CONSTRUIR UN PUEBLO NUEVO", siempre y cuando el pueblo lo acepte.
En esa reunión, abundaron los aplausos.

No todos acogieron la propuesta con agrado.

A partir de esa primera reunión, comienzan  las negociaciones y las valoraciones.
El equipo Benacloche-Sanz-Rotea se pone en funcionamiento.
Viajes a Valencia y Madrid.
Negociaciones a cuatro bandas.
Información al vecindario (mensualmente)

El Ejército nos ayudó con "todos sus medios".
Ayudó en la limpieza de viales y accesos.
El Cuerpo de Intendencia, nos facilitó comida guisada i demás víveres, durante tres meses.
Concretamente se montaron unas cocinas espectaculares en el patio del grupo escolar.

A cada propietario, se le extendió una "Cartilla de damnificado", con la estimación de los daños causados por la riada/pantanada

Ejército-Intendencia-Víveres

Albergues

ferrovial  y  fomento






lunes, 9 de noviembre de 2020

030.- GAVARDA D.JOSE MANUEL ROTEA DIEZ.







Cuando paseamos por el nuevo Gavarda, y contemplamos sus accesos, calles despejadas, amplias y bien trazadas; sus alrededores paisajísticos en los que el nuevo asentamiento se ha ubicado; sus edificios y estructuras singulares, como el Ayuntamiento, Grupo Escolar, Iglesia o depósito para el agua potable; su Polideportivo; sus dos Parques;  sus Calles Peatonales (tan prácticas y cómodas) ,  hemos de pararnos a pensar, que nada se ha trazado y ubicado por "capricho" o al azar, y que  que todo lo ha sido por sentido común, buscando que todo resultase lo menos traumático y más práctico al tiempo que altamente agradable

Nos sentimos muy orgullosos y satisfechos 

Quienes hemos conocido el monte en el que se decidió ubicar el Nuevo Gavarda, con sus desniveles y especialmente con irregularidades muy pronunciadas, pensamos que tuvo que ser "UN GENIO" quien solucionase una problemática tan grande sobre los terrenos que se asienta el nuevo núcleo urbano decidiendo los puntos de nivelación, pendientes,  trazado de calles, ubicación-cimentación-construcción de viviendas, conducciones y desagües de aguas residuales y de aguas potables, conducciones subterráneas de telefonía, electricidad y televisión; y que en su día tuvo una amplia visión de lo que hoy es realidad.

Como Cronista Oficial, y como AMIGO, le solicité a D. José-Manuel Rotea Diez, un informe técnico para adjuntar en el Archivo de la Población y que no se perdiese para el futuro un documento que considero muy valioso.


Gracias D. José-Manuel,  por el magnífico trabajo que en su día hiciste y valoramos a diario.


                                                                                                   Eduardo Miedes-Ribera




 






































martes, 3 de noviembre de 2020

029- GAVARDA, RECTORS I FIDELS....I MÉS COSES.





06-10-2019

He vixgut el estar l’Esglèsia plena de gent en les Misses dels diumenges, i he vist com poc a poc les persones deixaven d’acudir als actes religiosos, fins a que actualment l’Esglesia sols s’ompli en primeres comunións, cassament, soterrars i festes del Poble.
I clar, si no van persones, poc a poc el que hi ha fet, es desfà.

En 1972, Gavarda tenía un Rector que s’encarregava sols i esclusivament de la Parròquia d’aquest poble. Li deien En Salvador Armiñana Aznar que estigué des·de 1971 i es secularitzá en 1973 per a desprès d’acabar els estudis de Magstèri casarse amb Doña Nieves, una mestra que ejercía en el poble. I per a mes detall la ceremonia tingué lloc en la Basílica de la Mare de Dèu dels Desemparats, i aixó en aquells anys i en Gavarda fou “una bomba”.

Desprès vingué com a Rector En Joan Peiró, que contactá molt amb la joventut d’aleshores peró que no es mantingué al marge de la política. També  feu la carrera de Magistèri i es secularitzà.

Mirat amb objetivitat, ells no fallaren.  Mes bé no eren les persones adequades per a portar una Parròquia  rural  com la de Gavarda amb una forma de pensar mes tradicional, pero la realitat es la que es, i les persones deixaren de confiar en el que es predicava, i poc a poc abandonaren les pràctiques religioses i huí queda el que queda.

I passaren els anys…..


Després de la Riuada/Pantanada de 1982, sorgiren problemes en quan a la Parròquia.
Al Poble Nou de Gavarda, no hi havía edifici propi per a cel.lebrar la Missa dominical.
El matrimoni Pepe Fernandez-Ramos i Mercedes Masip Tormo cediren gratuïtament per a eixos menesters un local que tenen al nucli nou.
El problema d'un nou edifici parroquial venía de les condicións que l'Administració posava a tots els veïns als quals per accedir a una vivenda al nou emplaçament els posava com a condició l'expropiació de la vivenda que teníen al Poble Vell de Gavarda.
I les mateixes condicións exigí al Arquebisbat, que no vulgué aceptarles, per no "deixar abandonats" al centenar de veïns que no vulgueren aceptarles.

De En Joan Peiró Fenollar, diré que va estar de Rector a aqueta Parròquia. No recòrde la data d'entrada ni la de eixida.  Puc dir que va naixer el 09 d'Agost de 1963. Fon un Rector que conectà molt amb la Joventud.

De D. Ricardo Gonzalez  Bruñó he de dir que es dedicá amb tota il.lusió a vestir l'edifici nou de la Parròquia, i sempre la bolxaca d'ell per davant.
Desde Imatges, bancs, megafonía... i sen.se oblidarmos del Sagrari (que costejaren integrament el séu germa Gutavo i ell).
Recte en el comportament i molt educadament, ens donava llisons magistrals de CRISTIANISME.
"El jubilaren" el 2007". L'Arquebisbat li concedí una plaça a la Residencia María Inmaculada que hi a al carrer Trinquete de Caballeros.
La Residència ocupaba un antic edifici, restaurat amb elegancia,
Molt net i amb tots els servicis que li son menester.
Allí el visitarem en dos ocasions.
Quan el séu estat de salud empijorà el tralladaren a un altra residència.
Faltà i en vaig enterar al cap de mig any.
La seua última voluntat era que el séu cos anara a parar al la Facultat de Medicina, per a que els alumnes d'Anatomía, feren pràctiques.

D. Pedro-Antonio García García, pren possesió com a Rector de les parròquies d'Antella i Gavarda el 3 de juliol de lany 2007.  Deixa la Parròquia en 22 de Setembre de 2019, i es destinat a les Parròquies de Bonrepós i Mirambell.
D. Pedro es una excel.lent persona, de caràcter bondados.







Amb el mateix mes  (setembre de 2019 ) es nomenat En J Duràn Sánchez.
Natural de Venezulea, vingué a Espanya per ampliar estudis.
S'encarrega de les parróquies de Gavarda i Antella.
No te el terreny que ell precisava, i la collita va ser fluixa.
Amb dara de 17 de Setembre de 2022 es despedeix al ser destinat a Orba ( Alacant ).







En el mes d'agost tinguerem la visita de la imatge peregrina de Nostra Sra. dels Desamparats.
Var ser rebuda per D, Jesús i molts fidels.












lunes, 17 de abril de 2017

027- GAVARDA EN EL CENTENARI DEL PONT DE FERRO




GAVARDA  EN  EL CENTENARI   DEL  PONT  DE  FERRO


Fa uns  cent vint anys, ningú havia pensat que la vida a Gavarda anava a canviar tant.

Perquè ens fem una idea, direm que l’única entrada ampla al poble era pel pont de la Sèquia Reial, i diguem pont de l'Acèquia perque aleshores per a entrar  a Gavarda sol's hi havia un pont per a travessar la Sèquia. Allí conflueïen el camí d’Antella, la vereda de la Font Dolça i la vereda d’Alberic.





Aquesta  il.lustració  va  ser  facilitada  per a un programa de festes a Gavarda,  pel Profesor de la UPV En Vicent Gimenez Chornet.


La Vereda de la Font Dolça, enllaçava amb el camí que venint de Sumacàrcer i anant pel barranc del Llop es dereixia fins a Llombai i la resta de pobles del Marquesat i d’ahí a València.
Respécte a la vereda d’Alberic, era la comunicació més segura i ràpida per anar a Alcosser i Alberic. Es veritat que teníem la Senda de la Barca (voretjant la Sèquia Reial), però aquest accés era un tant insegur debut a la fluctuació de la cursa del Xúquer, que sovint la feia desapareixer en les seues riuades.











L’accés des del pont de la Sèquia, travessava Gavarda -fins al Xúquer- pel que hui són els carrers Ramón i Cajal i Major.  Com es lògic pensar,  ambdos carrers no eren tant llargs com els hem vist.

 L’esmentat de Ramón i Cajal, arribava fins al “Corralot” i el carrer Major sols arribava fins a la part estreta,  que si hem conegut.

 El camí continuava més o menys por on va ara, si bé ho feia  encaixonat entre la sopalma del caixer de la Sèquia i el Xúquer i buscant arrimar-se al nivel del riu, per facilitar l’accés dels ramats a l’aigua i brossa, i continuava per la “Senda de la Barca”, que com el séu nom indica, ens duia fins a la barca d’Alcosser.  

Totes les sendes, eren més amples com mès s’utilitzaven i podem pensar que l’amplària d’aquesta senda estava en relació a la utilització per part dels ramats i pastors, es a dir amb la freqüència que era transitada.

Per a l’època, els carrers a Gavarda eren prou amples i  deixaven passar amb facilitat els ramats que buscaven menjar i beure a la vora del riu i als bobalars que hi havíen al voltant del Xúquer.

Els rius Xùquer i Albaida, anaven per on volien, i al no estar encarrilats, el seu traçat canviava de riuada en riuada,  eixínt-se’n  de mare i canviant de cursa, quan menys ho esperaven. El traçat del llit del riu variava de riuada en riuada

La conseqüència,  una explanada a la confluència dels rius,  on creixien canyes, bova, senills, crèixens, gram, cisca i més classes de bròssa, i això era un magatzent de menjar, que junt a l’aigua dels rius li conferien al paratge unes condicions ideals per a pasturar.

L’economia de Gavarda estava basada en la recolecció i manufactura de l’espart, el conreu al secà, i un poc de regadiu a l’Horta de Dalt, i la ramadería. Els ramats es treien de dia i de nit es portaven al Corralot.

Però a primers del segle XX, començà el conreu de la taronja i a mesura que pujava la demanda, l’estima per la terra s’incrementava.  

En eixos vint primers anys del segle XX, van introduïnt-se millores respecte a les comunicacions, aprovant-se la carretera de La Pobla Llarga a Sumacàrcer i la construcció d’una variant de la carretera que comunica València amb la Meseta (carretera anomenada de Valencia a Casas Campillo), passant pel port de Càrcer. Dita variant començava a l’eixida d’Alberic, concretament por on havia estat el poble d’Alcosser i en lloc de seguir a buscar la barca, trencava a la dreta per la “Pujada del Callao”, fins aconseguir una “cota” més elevada.  Amb la construcció de l’autovia ha desaparegut aquesta primera part del nou traçat, que continuava fins al “Barri de Villarriezo”.






  
                                          Restes  de  la  " pujada  del  Callao"



Per a completar l’obra es van construir dos ponts, per a creuar la Sèquia Reial i el Xúquer.  Amb aquestos dos ponts, Gavarda que estava encaixonada entre el Xúquer  i la Sèquia, es comunica de sobte i amb molta seguretat amb tots els pobles de la rodalia.












         En aquesta foto es pot vore com era ed'ample el pont que es va fer a la Sèquia Reial, per a donar
         pas al pont de ferro i a Gavarda amb Alberic i demés pobles del voltant.

El Camí  Reial continuava per “la recta de Beneixida” i quan enllaçava amb la carretera de La Pobla a Sumacàrcer, trencava cap a l’esquerra fins a seguir per la cursa de l’antic traçat, deixant aïllada la Casa del Rei, que també fou enderrocada per necessitat de la construcció de l’autovia.
Tots aquests moviments, tenen la seua culminació l’any 1917, quan una vegada construït el pont i  per a comprovar la seua resistència, es ocupat per una fila de carros (amb sorra), carregats de pedra, la qual cosa congregà a molt de personal dels pobles d’ambdós vores del Xúquer.
Gavarda passà de  746 habitants a l’any 1900, a  947 a l’any 1920,  es a dir la població s’havia incrementat en més d’un 20%.   En vint anys.!







Amb les noves comunicacions, “Gavarda eixí al món”.

Abans era un poblet aïllat.  Amb aquestes infraestructures, que fan passar la carretera general per les proximitats del poble, Gavarda es connectà amb el món.

El “Barri de Villarriezo”, que al seu orige estava format per vivendes  per a treballadors dels horts de Villaplana, Conde i de la Paloma, va adquirir una personalitat més obérta, arribant a ser (i encara ho és) punt d’encontre de la subcomarca.

També la població d’Antella, que per a comunicar·se amb València ho feia pel camí a la Font Dolça, buscà per proximitat i millors infraestuctures, la comunicació per Gavarda.

L’any 2006 es publicà pel “Ministerio de Medio Ambiente” un treball  (Los puentes de hierro de la Ribera del Xúquer ) en el que es detallen les característiques tècniques dels ponts de ferro de la Ribera del  Xúquer i entre ells, el de Gavarda.  Els autors de l’esmentada obra són Jose Manuel Martinez García i Joan Josep Serra Rodriguez.





Al  pont de ferro, obra de l'ingenier Enrique Tamarit,  conegut a la comarca com “Pont de Gavarda”, li van seguir unes obres complementàries que milloraren les comunicaciòns de Gavarda.


HUÍ  18-10-2017  Enrique Benavent Benavent, ha  tingut la gentilessa de facilitar per a este Blog del Cronista de Gavarda unes fotos un tant interessants perqué aleshores les fotos no eren frequents.



En aquesta es pot veure la avinguda del Xúquer al 1923. La foto va ser feta per D. Luís Benavent Ballester (pare de Kike), i en ella es pot distinguir l'amplaria del llit del riu,  com estaven de netes les vores, així com a varies persones observant la riuada.

I com a curiositat una foto de D. Luís sujectant un cavall (propietat de Pepe Sala d'Antella) feta al 1918 al costat del pou que hi havía a la plaça. Aquestos datos están manuscrits darrere de la foto






Que la publicació de ambdos fotos siguen un homenatge a D. Luís Benavent Ballester.

Al 1943 -segóns diuen els escrits- per a millorar el reg i paliar l’atur, es manprengueren les “curves de la Sèquia” i tingué lloc una intervenció per endresar-les i al mateix temps donar-li més amplària a la carretera.

Com que era a la postguérra i no es disposava de maquinària, les obres es feren a mà, amb pics, pales, aixades, cabassos, i…. mal de llom.

Hem trovat unes fotos que poden donar fe del que diguem.









Al 1970 tingué lloc la inauguració de la nova variant de la carretera, fent-li un traçat nou, més cap a Llevant, concretament per on va l’autovia. La millora per al trànsit era palpable però, l’eixida de Gavarda era molt dificultosa, especialment si s’havia d’anar cap a València.

Amb aquesta obra desaparegueren les conegudes revoltes i la pujada “del Callao”.

Als anys 90 del segle passat té lloc la construció de l’autovia, obra que si ens donà una bona solución pel que fa a la comunicació.

Hi hagué una gran intervenció als voltants del “Balcon del Júcar”, canviant i endresant la cursa de la Sèquia Reial per donar solució al pas de l’autovia i fent uns pràctics accesos a Gavarda.

També es va eixamplar el pont a la Sèquia Reial, que hi ha al anomenat Camí Reial.

Al mes de febrer del 2017 ha començat l’actuació per a millorar el tram de carretera entre el Pont de Gavarda i l’accés a l’autovia.

La mencionada actuació ha consistit en eixamplar i eliminar curves, i també millorar el accés secundari del poble a la carretera i de la carretera al poble.

Si l'Ajuntament ha insistit fins aconseguir-ho, la Diputació ha quedat molt bé.
El resultat:  una obra modèlica.

Acompanyem aquest escrit d'unes fotos no molt profesionals, però que informen més que les paraules.

ABANS DE LES OBRES.-


























































































































DURANT




























































La terra fertil va ser amontonada en un espai lliure al poble vell i després reutilitzada per a reomplir terrenys dedicats a jardineria.











Una vegada finalitzades les obres, Gavarda tingué l'honor de rebre al President de la Diputació de València En Jorge Rodriguez, que fou rebut per l'Alcalde En Vicent J. Mompó Aledo i va signar al llibre de visites de l'Ajuntament.






























2017-octubre-22
Amb data de huí l'alcalde de Gavarda En Vicente-José Mompó Aledo, ens comunica el següent:

"Huí diumenge 22 d'octubre de 2012 celebrem el primer acte per a comnemorar el centenari del pont de ferro, pont que juntament amb el que construïren per poder ceuar la Sèquia Reial del Xùquer, canviarìa la forma de viure dels nostres veïns.
Enguany fa cent anys d'aquesta abra arquitectònica, construcció tan funcional que no per aixó hem de deixar d'admirar; construcció que va canviar la vida dels veïns de la zona i que convertiren Gavarda en un dels passos més imortants de la geografía valenciana"

"L'Ajuntament de Gavarda amb la col.laboració de la Mancomunitat de la Ribera Alta, ha volgut rendir homenatge al nostre pont amb una partitura que de segur perdurarà en el temps. El pont de ferro ha sigut una peça musical encarregada per a l'efemèride al compositor sumacarcerí Josep Ros García, músic de la zona elegit per a esta ocasió. Qui millor que el percussionista de Sumacàrcer per a transmetre el sentiment que pel Xùquer sentím, qui l'hem patit i disfrutat, qui pel nostre pont ha passat mil i una vegada, qui ha mamat de xicotet la Vall del Xùquer"




L'esmentat 22 d'octubre tingué lloc el pasacarrer per la banda Unió Musical de Gavarda que va anar interpretant-ho desde la Plaça de l'Ajuntament fins al Pont de Ferro i fon acompanyada pels veïns i veines.







També hi hagué una recreació de la vida i costums de 1917










FINAL.-
















El centenari del Pont de Ferro (1917 - 2017) va ser una celebració doble,  hi ha que a més del centenari del pont, celebravem una grandísima millora, que deguem valorar per la seguretat i rapidesa que ens dona las veïns de la comarca.

Amb motiu d'aquest centenari l'Ajuntament de Gavarda penjà en la fasana de l'edifici Consistorial uns cartells comnemoratius molt lograts.