En estos dies d’aïllament, el cap no para de pegar voltes,
i com -encara que NO sóc historiador” de professió - m’agraden els temes
relacionats amb els temps passats, se’m
va ocórrer pensar com hagueren enfocat el tema de les PANDÈMIES els gavardins d’altres èpoques.
No vull entrar en el
dilema Ciència-Religió. Personalment,
crec que es complementen.
Quan jo era xiquet, els meus iaios (l'u naisgué el 1882 i
l’altre el 1888), em contaven que hi hagué una
pandèmia de còlera, i pels carrers anava un carro i un burro per
arreplegar als difunts, que els soterraven en una fossa comuna. Es feren processons, rogatives i promeses.
Llevat de blanquejar les parets de les vivendes, amb calç,
l’aillament de persones, i penjar
manolls de baladre a les parets per a evitar els polls i altres insectes, no hi havía més, almenys als coneixements
sanitaris espanyols,
Ben cert és que el Dr. Jaume Ferràn i Clua ,
tragué una vacuna contra esta malaltía, que tingué molt d’èxit, especialment a
la ciutat d’Alzira on li dedicaren un Carrer; poca cosa si llegim els avatars
que tingué que passar per el desconeixement científic de les
autoritats sanitaries espanyoles.d’aquella época.
Als anys 1918-1920, es desenvolupà l’anomenada “Grip
espanyola”, una altra pandèmia que d’espanyola tenía ben poc. A Espanya, rogatives,
processons i promesses .
Com va respondre Gavarda davant d’aquelles situacions.?
Respecte a Gavarda, no hi ha res escrit, i en el que ens
podem basar és en el testimoni oral de l’anterior Cronista Oficial de Gavarda,
que em contà que en l’epidèmia de Còlera, a la gent li passà com a la dels
altres pobles : “al que li tocava, regava”; carro i burro i a la fossa.
Contava Kike (Enrique Benavent Benavent), que son pare,
-secretari de l’Ajuntament, molt aficionat a temes històrics, (el mateix que li
passa a qui vos escriu), li deia que la fossa per a soterrar estava junt a l’Església. Probablement siga veritat.
Davant l’atac de les pandèmies les persones responen en
consonància a la seua formació.
No hem de menysprenyar als nostres avantpassats perquè
respongueren amb solucions religioses, pensant que eren castics de Déu, a alló
que eren comportaments de la Natura, y obraren correctament, perqué no es coneixía
una altra cosa.
LES DEVOCIONS I
ELS PATRONATGES
Probablement quan els soldats de Jaume I, arribaren al lloc
de Gavarda. “arrasaren” amb el menjar,
atemoriren les persones que
subsistien allí i “disfrutaren d’alguna fruita tèndra”
Prengueren posessió
i deixaren un “retaule” (una fusta amb
una imatge pintada de la Verge).
Gavarda va ser catalogada com a baronia, depenent per a tot i adjunta a la
d’Alcosser (més ben situada i molt més poblada).
Sabem que en temps de Sant Joan de Ribera, Virrei i
Arquebisbe de València “desmembrà” (independitzà) de
la Parròquia de Sta. Caterina d’Alzira,
a les
Parròquies d’Alcosser -St. Joan Baptiste - i la “sufragani” de
Gavarda, que ja en
el document d’emancipació porta com a titular a St.
Antoni Abat.
Son anys decisius perqué Joan de Ribera concentrava en les
seues mans el poder polític i el religiós. Durant el període de
Virrei-Arquebisbe, feu quasi tres mil visites a les Parròquies. Controlava que
foren batejats tots els pobladors dels seus territoris , encara que… després
els moros seguien fent la seua vida i costums.
El 1609 aconsegueix de Felip III rei d’Espanya, l’expulsió
dels moriscos i Gavarda queda despoblada.
L’any 1611 per Carta
Pobla- otorgada -pel mateix Felip III- Gavarda es repoblada per famílies
cristianes i aquí començà l’etapa de veneració a Sant Antoni de Gavarda.
L’Economía valenciana en aquells anys es basava en
l’agricultura (conrreus d’oli, blat . vinyes i hortalisses ), l’enviament de
troncs d’arbres pel Xúquer -activitat
que davant la manca de camins feien necessaris els rius i els “camins de
sirga”, com a mitjà de trasport- i la
Ramadería.
Amb la “TRASUMÀNCIA”, el bestiar menut (ovelles) i el gros
(bous), tant el de fòra com el del poble, baixaven a buscar què menjar i beure
i es trobaven un paratge singular. Per l’entrada del Nucli Antic, venint
d’Antella, el que avui rep el nom de carrer Ramón i Cajal, -on es trobava el “CORRALOT” - seguint per la
Plaça Major i Carrer Major a buscar els plans del Xùquer on es criava tota
classe de brossa com era la sisca, senills,
gram, canyota, bova (o boga), xufa, créixens (que agraden molt als ànecs)…
Com tots sabem aSant Antoni Abat es el protector “dels
animals” i per això la popularitat del Sant de Gavarda i dels seus gojos. Com
els bestiars passaven per la porta de l’església, se li demanava protecció i el
SANT DE GAVARDA ES FEU POPULAR.
Vull puntualitzar que a més del bestiar d’altres llocs,
estava el del poble, i aquí hem de distingir entre el d’un propietari adinerat,
(amo de “el Corralot i de el que hui és Finca La Paloma”) que tenía un ramat
prou nombrós, i un ramat de menys animalets
format per alguna ovella o cabra
que algunes cases podíen permetre tindre, pel seu abastiment de llet. El
pastor anava per les cases, els arreplegava, els portava tot el dia a llocs on
menjaven i bevíen i de vesprada els tonava a la seua casa. L’anomenat pastor
cobrava en espècie (ous, verdura, arrós, blat…) i no ens hem d’estranyar, ja
que estàvem en una economia d’autoabastiment.
La casa que podia també tenía unes gallines, ànecs, conills
i de vegades un porc, tot al corral de
la vivenda. Així s’aconseguien ous i carn, però per a tindre eixe corral
d’animalets i poderlos alimentar feia falta tindre un terrenyet on fer dacsa i
hotalitsses.
En fí tot un mon que ens pareix llunyà pero que jo l’he
conegut. NO hi havien neveres, i en aixó es comprenen moltes coses.
Mª Consuelo Galbis Escandell té un treball publicat a “
l’Asociació La Pebrella de Canals”, on detalla tots i cadascun dels acte de la
festa. És molt interessant.
Ben cert és que el 16 de gener s’encenien fogueres i a
l’endemà la Missa i el corresponent dinar.
Però fogueres moltes i xicotetes.
Com a conseqüència del Còlera, s’allunyaren els cementeris,
que solien estar al voltant de les esglésies.
Sempre hem seguit la TRADICIÓ que és el conjunt de béns
culturals que es transmeteixen de generació a generació dintre d’una
comunitat. Es tracta d’aquelles costums
i manifestacions que cada societat considera valuoses i les manté per a què
siguen depreses per les noves generacions, com a part indispensable del llegat
cultural. La tradició es cosa que s’hereta i que forma part de la identitat.
Unes generacions ho transmeteixen a les següents amb la finalitat que es
conserven i perduren en el temps. El que passa es que cada NOVA GENERACIÓ,
indrodueix canvis, arreglat al gust i època en què té lloc
ELS SANTS DE
LA PEDRA
Hi hagué una festa que amb el pas dels anys ha caigut en
l’oblit.
Em referisc a la que es feia en agraïment per les bones
collites, als Sants Abdó i Senen “Els Sants de la Pedra”, patrons dels
llauradors valencians. Era una festa
molt celebrada (i segon em va informar l’Acadèmic i Cronista -que fou de
Gavarda- En Salvador Martinez Pavía,
tenia lloc el 30 de juliol, una vegada s’havia acabat amb l’arreplega del blat,
amb la qual cosa, es podia menjar pa, fet extraodinari donades les penúries de
l’época.
Quan acabá la Guerra Civil, la festa dels llauradors passà
a fers-e (artificialment) a St,Isidre.
A poc a poc desaparegué la festa a St.Isidre que era
costejada per la “Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos”, de la que
esdevingué la “Camara Agraria”. D’esta festa ens queda com a record una imatge
del sant al retaule de l’església del nucli antic.
SANT ANTONI DE
GAVARDA
No coneixem cap document que ens diga des de quan es venera
com a patró a Sant Antoni Abat, “Cap d’Altar” a la Parròquia de Gavarda.
Se sap que amb més solemnitat que en els pobles del
voltant, s’enceníen fogueres i eren
diverses. La tradició d’una sòla foguera
es molt posterior (1945). Ho sé, pel testimoni oral d’alguns que la instauraren
quan foren festers, com José Benavent Chafer, Emilio Baldrés Benavent, José
Pascual Artés, Romàn Alfonso Benavent, … i un grapat més (quinta de 1930-quita
d’Arcadio). Aquests joves decidiren fer
una sola foguera i la plantaren en la plaça.
Aquella Plaça era irregular i fou reformada anys després
quan erat alcalde Enrique Benavent Martinez , que suprimí “la presó” i eliminà
la font pública.
La festa a St. Antoni era organitzada pels joves fadrins,
deixant per als casats la de St. Vicent Ferrer
Els actes religiosos constituien el centre de la
festivitat, La fe i creences de la societat en aquella època eren accentuades.
La Missa, Processó i benedicció dels animals, en especial els de llaurança i
carreteig, constituïen el núcli festiu.
A més a més dels actes esmentats, era tradició convidar a amics i familiars que
vivien en altres poblacions i que aquestos a més de trasladar-se, pernoctaven a
les cases dels anfitrions, ja que els mitjans de locomoció eren molt diferents
dels actuals. Se’ls obsequiava amb dolços casolans i viandes extraordinàries
(preparats amb animals de corral criats ex profes per aquestes ocasions ). Al gener el fred i la humitat són més sentits, i més en aquella època, ja
que ni la roba ni les vivendes eren como las que hui tenim. El foc a l’hivern
–únic mitjà de calefacció- era d’agraïr. Com que feia fred el vi no podia
faltar i amb ell l’alegria. Si a aquest ambient li afegim la “Colla de
guitarres i bandúrries” que havia al poble, s’aconsegueix l’ambient festiu del
veïnat. Res que afegir als “gojos” a St. Antoni de Gavarda, que feu un miracle
en Antella”… tan conegudes a l’Espanya i
al mon sencer.
Que jo sàpia, no hi ha cap document que “nomene” com a
Patró a Sant Antoni de Gavarda, però puc
dir que a molts punts d’Espanya, quan et pregunten d’on eres i contestes que de
Gavarda, l’interlocutor sol afetgir ;
Ah! , El del miracle d’Antella !.
FESTA I DEVOCIÓ
A SANT VICENT
FERRER
A principis del segle XIX els canvis que porta la
Constitució del 1812, té com a conseqüència migracions des de fora i dintre de
l’actual Comunitat Valenciana, ja que les persones “ ja no estan obligades” a
residir on “el seu senyor feudal vulga”, poden triar on anar per a obtindre la
seua subsistència.
Par ACLARIR PERÒ
NO COMPLICAR massa aquesta narració, diré que a Gavarda vivía una senyora de nom
Mª Antonia Requena García, qu’es casà amb José Martinez Garrido, nascut a
Aiacor (1789 – 1842)). D’aquest matrimoni -sòn descendents un 90 % de la població
de Gavarda-, nasqueren cinc fills :
1.- José-Antonio Martinez Requena que casà amb Hilaria
Domínguez y sols tingueren una filla:
Teresa Martinez
Domínguez que casà amb Vicente Benavent Aranda (de Quatretonda)
2.- Maria-Dolores Martinez Requena, que’s casà amb Joaquín
Benavent Mompó (també
de Quatretonda y
germà del pare del anterior)
3.- Salvador Martinez Requena, que’s casà en primeres noces
amb Vicenta Guillem y en
segones amb Conxa
Moreno.
4.- Vicente-Marcelino Martinez Requena que’s casà amb
Dorotea Isles Pons.
5.- Vicenta Mª Martinez Requena que’s casà amb Joaquín
Corbí Baldrés.
Joaquín Benavent Mompó, (anomenat a la relació anterior)
oriünd de Quatretonda, però que s’havía traslladat a viure a Enguera (d’ahí el renom “d’enguerinos” que té esta rama dels Benavent), fou reclamat
per un tio seu, germà de son pare que anà a viure a Alberic i es dedicà al
comerç de cabaços (d’ahí el malnom de “cabaços” como se’ls coneix), informant-li que a les muntanyes de Gavarda
hi havia molt d’espart i d’excel.lent qualitat.
Joaquím vingué a viure a Gavarda i es casà amb Mª Dolores Martinez Requena, matrimoni del
que nasgueren SET fills.
Per a trobar quines són les arrels de la Festa a Sant
Vicent Ferrer, s’ha de remuntar a uns antecedents que poden qualificar-se d’anecdòtics,
i encara que siga un poc “rotllo” hem d’exposar-los.
Joaquín, molt introduït al negoci de l’espart, feia arribar
les seues manufactures a llocs tan llunyans com Catí i Morella, on per a
l’obtenció de l’oli necessitaven estores d’espart. També
subministrava sàries, cabaços, cordells, etc;
es a dir, una verdadera
indústria-artesana, que el portà a aconseguir un bon patrimoni.
Un dels gendres de Joaquín, Vicente Martinez Guillem que també
tenia part al negoci, acompanyava als carros carrregats de les esmentades
manufactures en el seu trasllat als llocs anomenats per a posteriorment passar
a la seua venda. –Vigilava el negoci-
El viatge, on anaven una vintena de carros, s’havia de fer
en dos o més etapes i el primer descans era a València. Arribats a l’hostal
corresponent, es procedía en primer lloc a netexar i donar que menjar als
animals de càrrega, i a continuació la mereicuda higiene i descans de les
persones.
Prop de l’hostal al que pernoctaven hi havía una “casa
d’empenyorament”, que a l’època eren prou freqüents, ja que quan es
necessitaven diners, era allí on s’acudia, i prèvia entrega d’algún objecte de
valor es percibía certa quantitat, per descontat inferior al valor que tenia la
peça. En l’esmentada casa de
empenyorament, hi havien tota clase de mobles, utensilis i també imatges de
sants, portats allí i possats a la venda com a
conseqüència de la “desamortizació de Mendizábal”. Allí veié Vicente
Martinez Guillem una talla de Sant
Vicent, que li cridà l’atenció i… ja no l’oblidà.
Continuà el viatge,
portant el gènere fins a Catí i Morella. Es va vendre tot, El viatge havia
tingut un excel.lent resultat, tornant a casa , però pernoctant per etapes i
als mateixos llocs i amb el mateix sistema que a l’anada. La diferència era que
en lloc de peçes d’espart tornaven amb
diners.
A Vicente Martinez Guillem no el deixava el “cuquet” de la
imatge del seu “Sant Vicent”, a la casa de empenyorament..
Quan portava el seu carro junt al seu cunyat Salvador
Benavent Martinez, (casat amb Irene Tormo Pardo), quan anaven per Catarroja li
contà al seu acompanyant quines eren les seues inquietuds, i decidiren
tornar-sén a València per a comprar la imatge. Indicaren a la resta que
seguiren camí cap a Gavarda. Ells se’n tornaren a València per a fer realitat
el desig de Vicente Martinez Guillem. No solament compraren l’imatge de Sant
Vicent, que anava dintre d’un armari, també adquiriren un Cristo, que amb
aplegar al poble es possà a la capella del cementeri vell.
Amb la imatge de Sant Vicent a Gavarda, les festes es
podien fer amb molta més solemnitat que
en altres pobles, i així començà a fer-se, costejant-les el propi Vicente
Martinez Guillem mentre visgué.
Quan ell va faltar, les festes decaigueren poc a poc.
La societat anava canviant. Hi havien reivindicacions
socials i l’Esglèsia perdia influència.
Amb l’arribada dels “fets del 1936”, es cremaren les
imatges de la Església, a l’igual que en la resta dels pobles del voltant. Quan
intentaren fer-ho amb el Sant Vicent, este no cremava i la gent senzilla
pensaven en un miracle. El que passava
es que els hàbits eren de llana i esta tarda més en cremar. Com no volien
perdre més temps, l’aporrejaren amb una maça de fusta de les que s’utilitzaven
per a treballar l’espart…. i la desferen.
Un fet molt important va ser aconseguir per Bula Pontificia el Patronage
Canónic.
Xelo GALBIS ESCANDELL, va publicar un article en què posava
de manifest la trovalla d’un document d’especial importància per a Gavarda.
Es tracta de la BULA PONTIFICIA en la que es proclama
“PATRÓ CANÒNIC DE GAVARDA” a Sant Vicent Ferrer. El document està signat pel Papa PIO XI
La NOTIFICACIÓ, que es la trovalla encontrada, està signada
per l’Arquebisbe En Prudencio Melo Alcalde.
Les gestións es feren amb les influències de l’alcalde de
Gavarda Antonio Martí Roig; Metge D. Ramón Trullenque Muñoz (fill de Carlet);
del Rector En Vicent Cristòfol i dels
“cacaus” de Vicente Martinez Guillem.
I es que si vols que una paella isga bona, pos-ali …. de
tot. Aigua i sal la justeta.
Tot ha canviat i les processons a Sant Vicent ja no es fan
com abans.
El 1973, quan jo la vaig presenciar per primera vegada,
encara estava “el format antic”.
Sols anaven homes i a més de ciris, portaven “coets
borratxos capats (sense bola)”, el que era un espectacle per a enfervoritzar
als veÏns. Les dones que volien anar ho feien darrere de la banda de música,
moltes vegades descalces, en compliment d’alguna promesa feta al Sant.
ELS SANTS VICENT
I ANTONI DE GAVARDA
FEREN UN ALTRE MIRACLE,
Perquè després d’haver expoliat TOT
l’Arxiu Parroquial, es trovà el document en el que
per BULA
PONTIFICIA es declarà
“PATRÓ CANÒNIC
de GAVARDA a
Sant VICENT FERRER”, amb
data 26 de febrer de 1926 .
Eduardo
Miedes-Ribera
Cronista Oficial de GAVARDA
