006-GAVARDA, ELS MARTINEZ I ELS BENAVENT

                                                                   
    23 –Noviembre -   2012            

OO5   MARTINEZ  i  BENAVENT  *** 

"In memoriam" de Don Luís  Benavent Ballester, que junto a su hijo D. Enrique Benavent Benavent, han hecho posible éste trabajo.

Los sucesos que tienen lugar a fines del siglo XVIII traen a Francia la Revolución, que conlleva una serie de cambios no solo políticos, sino económicos y sociales.

Debemos a esas ideas revolucionarias, el que “el pueblo” tomase conciencia de sus derechos y madurase en conseguirlos. En España, son las Cortes de Cádiz, quienes en 1812 proclaman una serie de cambios, uno de los cuales es la abolición de ciertos privilegios señoriales, que madurará unos años más tarde en la total abolición de los señoríos, y con éste cambio surgen migraciones de familias que buscan un mejor modo de vida.

En los montes de GAVARDA, la recolección del esparto, muy abundante y de excelente calidad, motiva que alrededor de ésta materia prima, se origine una industria artesanal, que atrae a nuevos pobladores, entre ellos los Martinez y los Benavent.

De ambas familias la primera en establecerse en Gavarda es la FAMILIA MARTINEZ que lo hace   en el ultimo tercio del siglo XVIII.

La documentación  con la  que inicio éste “trabajo”,  me  fue  facilitada por D. Enrique Benavent Benavent (mi amigo Kike), cuyo padre D. Luís Benavent Ballester además de ejercer como Secretario del Ayuntamiento de Gavarda fue un enamorado de los temas históricos, y teniendo acceso a los fondos documentales del Ayuntamiento y de la Parroquia (El Quinqüe Libri,  que ahora se custodia en el Archivo de la Catedral de Valencia), hizo un estudio pormenorizado del origen de su familia en Gavarda, de su procedencia y ascendencia.

Por éste hecho, quiero mostrar mi agradecimiento personal, no solo a él sino a su hijo que ha colaborado haciendo realidad en ésta ocasión el lema de éste cronista :  “Perquè no es perda la memòria de Gavarda”

No quiero olvidarme de ninguno de mis colaboradores, pero debo destacar las de Román Alfonso Pascual, Dolores Benavent Martinez, Josefa Calatayud Carañana, Adela Martí Martinez y especialmente la de Vicenta MªMartinez Alfonso, sin menospreciar a mas de un centenar de personas a las que he consultado y me han informado.

A los mencionados y no mencionados, mi consideración

Creo que serán pocas las personas de Gavarda que no estén relacionadas en éste tema. Y el relato lo comenzamos cuando la hija  de un matrimonio de Gavarda, de nombre María Antonia Requena García (nacida en Gavarda), casa con José Martinez Garrido (de AYACOR), dando origen a la familia MARTINEZ-REQUENA (de Gavarda).

Posteriormente son dos varones Joaquín Benavent Mompó  y  Vicente Benavent Aranda -el enguerino-  (hijo de Vicente Benavent Mompó, hemano de Joaquín Benavent Mompó), ambos de QUATRETONDA, los que se unen con la familia  MARTINEZ-REQUENA  de  GAVARDA, para  constituir uno de los vínculos más extendidos en la localidad.   

Casan con una hija y una nieta respectivamente del matrimonio Martinez-Requena, por lo que aun tratándose de dos varones distintos, de distinta generación (tío y sobrino),  quedan de facto formando una única familia.

Todos los datos están contrastados, pero puede suceder que hayan errores de transcripción así como olvidos, en todo caso involuntarios, pero que pueden subsanarse fácilmente gracias a los medios tecnológicos de que disponemos. Espero que si alguien encuentra algo que no es correcto me lo comunique para subsanarlo.

Los antecedentes los tenemos en la   FAMILIA  REQUENA,  a la que nos referimos en el siguiente cuadro para ver la evolución

Bartolomé Requena  +  María  Calvo                Valero  Barberà  +  Inés  Hernandez

---------------------------------------                -----------------------------------------

                           ¡                                                    ¡

             Juan Requena  Calvo                               Magdalena  Barberà  Hernandez

             (de  Ribarroja)                                                  ( de Gavarda )

                                                 ¡

                        1.-             Jose-Salvador  Requena  Barberà

                                            ( Gavarda  10 de Junio  de 1773 )

Antonio García  ( de Corbera )                 +                  Teresa  Martinez    ( de Corbera )

                                          ¡

                    2.-         Josefa  Garcia  Martinez  (nacida en Corbera. Casada en  Llanera)

     1.-Jose-Salvador Requena Barberà   +   2.- Josefa  García  Martinez

                                                                 ¡

  3.- Mariana- Antonia  Requena  García   (  Gavarda 7 - Enero – 1803 )

Por otra parte tenemos la familia     MARTINEZ  GARRIDO          

               José  Martinez  ( de Ayacor)   +   Joaquina  Garrido  ( de Ayacor )

                                                                        ¡

                            4.-             José  Martinez  Garrido

                                                 ( * Ayacor     en   1789  )     ( +  Gavarda   en   1842  )

                                              

                                             

Que al unirse dan lugar a la familia   MARTINEZ –REQUENA,  que será la precursora de la introducción del apellido BENAVENT,          en sus dos ramas.

José Martinez   +  Joaquina Garrido             José Salvador Requena Barberà  +  Josefa Garcia Martinez

        ( ambos  de  AYACOR )                                      (ambos  de  GAVARDA )

-------------------------------           ------------------------------------------------

                   ¡                                                                  ¡

JOSÉ  MARTINEZ  GARRIDO  +  Mª ANTONIA REQUENA  GARCIA

                                                                                ¡

                       CINCO   HIJOS :

1.- JOSE ANTONIO MARTINEZ REQUENA  ****

1.1.- Teresa   Martinez Domínguez  ( casa con  VICENTE  BENAVENT  ARANDA  )

2.- MARIA DOLORES MARTINEZ REQUENA + JOAQUÍN BENAVENT MOMPÓ 

3.- SALVADOR  MARTINEZ  REQUENA

                  PRIMERAS  NUPCIAS  :     VICENTA  GUILLEM

                     SEGUNDAS NUPCIAS  :     CONXA  MORENO

4.- VTE.-MARCELINO  MARTINEZ  REQUENA + DOROTEA. ISLES  PONS

5.-VICENTA Mª MARTINEZ REQUENA  +  JOAQUÍN  CORBÍ  BALDRÉS

Aparte de Vicente Benavent Aranda y  de  Joaquín Benavent Mompó,  quedan viviendo en Alberic  dos hermanos de éste último llamados Antoni  y  Elisa  Benavent Mompó,  que por sus negocios con el esparto eran conocidos popularmente  con el apodo de  "els cabassets".

De ésta Elisa,  viene el nombre de "las Elisas"  de los Benavent de Gavarda.

Esta  primera parte sirve como introducción al tema, ya que lo que viene a continuación, son relaciones de los miembros de las distintas ramas de éste tronco común.

Con el fin de que el tema quede más claro, el tema lo dividiremos en cinco capítulos, uno por cada hijo.

Espero que os guste a todos.

                                                                          Eduardo Miedes-Ribera

005-GAVARDA- EN EL II CENTENARI DE "LA PEPA" (1812) -005

                                                                                                Novembre - 2- 
GAVARDA. EN  EL  II  CENTENARI  DE   “LA Pepa”  (1812)

DESAMORTITZACIÓ  I  ABOLICIÓ  DELS  SENYORIUS.

GAVARDA, LA LLIBERTAT I LA SEUA RELACIÓ  AMB  ANTONIO  LLORET

La conquista per Jaume I del Regne de València, suposa per als pobladors el canvi d'hòmens lliures al règim de semiesclavitud ja que passaven a estar subjectes a la voluntat de l'amo o senyor feudal,  que en el cas de GAVARDA van ser des d'Olfo de Próxita  al Duc de l'Infantat. Els dits senyors eren amos de vides i hisendes i a ells no sols se'ls tributava en diners i espècie, sinó que li'ls devia submissió i jurisdicció.

Els processos de desamortització i abolició dels senyorius es van iniciar a finals del segle XVIII, quan van confluir una sèrie de canvis econòmics, socials i ideològics que van donar lloc a una nova concepció del món i de la societat. En ella, els privilegis de sang o de classe van ser substituïts pels derivats del treball i de l'economia,  i és que la burgesia havia arribat a tal grau de puixança intel·lectual i financera que reclamava per a si un poder que la tradició li negava. D'ací que la ruptura amb el passat fora més una necessitat per a assolir els seus objectius, que una conseqüència dels esdeveniments revolucionaris, plasmats a Amèrica per la independència dels Estats Units i a Europa per la Revolució Francesa.

Qualifiquem  com a revolucionari el procés que s'inicia  en 1798, quan Godoy aleshores  favorit de Carles IV decreta la primera desamortització.

A causa de la mala gestió que es va fer dels recursos, la nació estava en fallida i l'eixida més fàcil va ser posar en el mercat, per mitjà de subhasta pública, les terres i béns no productius en poder de la crides “mans mortes”, quasi sempre de l'Església Catòlica o les Ordenes religioses i territoris nobiliaris, que els havien acumulat com a habituals beneficiàries de donacions, testaments i abintestats.

Per mitjà d'esta decisió es va acréixer la riquesa nacional i es va crear una burgesia i classe mitjana de llauradors propietaris. A més, l'erari obtenia uns ingressos extraordinaris amb què s'intentava amortitzar els títols de deute públic.

L'agricultura de la comarca de la Ribera en els últims anys del segle XVIII  i primers del XIX té dos vessants:

-         D'una banda, els emfiteutes, que tenien economia molt sana perquè 

Disposaven  de mà d'obra molt barata, es van enriquir amb els cultius d'arròs   (de les terres guanyades a l'Albufera) i de la morera,

-            Per una altra les famílies amb economia de subsistència, que són la

 majoria  té uns anys  catastròfics amb collites pobres i desastres  climatològics com a nevades, inundacions i pluges.

El blat que és un dels aliments bàsics puja tant de preu que a la població  no li aconseguix el salari per a adquirir-ho, produint-se protestes i altercats en molts pobles de la comarca.                    
La collita d'arròs de l'any 1801  va ser desastrosa, perquè al setembre es va produir una riuada que la va destrossar, amb la qual cosa es  va caldejar més l'ambient.

El dos de setembre, Marià Rubio, arrendador del Comte d'Orgaz i Sumacàrcer, va morir per un tir d'escopeta.

El dèsset del mateix mes es van produir revoltes a Catarroja i Alberic, i posteriorment el 20 a Alginet i Sollana,  el 22 a Benifaió i el dos d'octubre a Albalat de la Ribera.

En totes les poblacions, anaven els amotinats acompanyats de trompeta i redoblament de tambor, invitant-se a la població a no témer represàlies del senyor del lloc i a obrir tavernes, carnisseries, botigues i la resta de negocis que fins a eixe moment es consideraven regalies del mateix.

Va haver-hi noves protestes i les esperades represàlies, però el procés s'havia iniciat i en estos tires i afluixes va arribar la invasió napoleònica i la formació a Cadis de les Corts.

En 1808, es produïx la invasió napoleònica i encara que tant els Reis,  com el príncep d'Astúries i el mateix Godoy col·laboren amb els francesos,  la nació espanyola es constituïx en legítima senyora de les seues llibertats, drets i sobirania, formant-se unes  "CORTES" ,  que reunides a Cadis, amb representants de tots els territoris, dicten l'abolició dels senyorius, que és proclamada l'1 De Juliol de 1811.  En el dit decret queden abolides les prestacions personals i el vassallatge al senyor, però se'ls manté la propietat privada.

Diu el Decret :

“ Desitjant les Corts generals i extraordinàries remoure els obstacles que hagen pogut oposar-se al bon règim, augment de població i prosperitat de la monarquia espanyola, decreten :

-         Des d'ara queden incorporats a la nació tots els senyorius jurisdiccionals de qualsevol classe i condició que siguen.

-         Es procedirà al nomenament de totes les Justícies i la resta de funcionaris públics pel mateix orde i segons es verifica en els pobles de reialenc.

-         Queden abolits els dictats de vassall i vassallatge, i les prestacions així reals com a personals, que deguen el seu origen a títol jurisdiccional, a excepció de què procedisquen de contracte lliure fent ús del sagrat dret de propietat.

-         Els senyorius territorials i pairals queden des d'ara en la classe dels altres drets de propietat particular, si no són d'aquells que per la seua naturalesa hagen d'incorporar-se a la nació, o dels en què no s'hagen complit les condicions amb què es van concedir, la qual cosa resultarà dels títols d'adquisició.

-         Pel mateix els contractes, pactes o convenis que s'hagen fet quant a aprofitaments, arrendaments de terreny, censos, o altres d'esta espècie, celebrats entre els cridats senyors i vassalls, s'hauran de considerar des d'ara com a contractes de particular a particular.

-         Queden abolits els privilegis cridats exclusius, privatius i prohibitius que tinguen el mateix origen de senyoriu, com són els de caça, pesca, forns, molins, aprofitament d'aigües, muntanyes i la resta de; quedant al lliure ús dels pobles, d'acord amb el dret comú, i a les regles municipals establides en cada poble.

-         D'ara en avant ningú podrà cridar-se Senyor de vassalls, exercir jurisdicció, anomenar jutges, ni usar privilegis i drets compresos en este decret; i el que ho fera perdrà el dret al reintegrament en els casos que queden indicats.

EN  ANTONI  LLORET

Un de les personalitats més actives en l'elaboració d'este decret va ser l'advocat valencià fill d'Alberic  Antoni Lloret,  que tenia entaulats molts pleits contra el Duc de l'Infantat que era dueñode molts senyorius i avantpassat de l'actual Duquessa d'Alba.

A personalitats com D. Antoni Lloret, els devem la llibertat.

                                                                                                                                                                                                                                

ANTONI LLORET representa, sens dubte, l'exemple d'entrega a una comunitat, més sincera de tota la història local.  LLORET forma part, amb Joseph Martinez, Joaquín Llorenç, Vilanova, Joseph Castelló, Francesc Serra,  etc., del  GRUP DE VALENCIANS  en les Corts de Cadis; grup que a pesar de no formar un cos vertebrat donarà fe d'una sèrie de problemes, que encara hui es donen al nostre país.  Però l'actuació de LLORET, a Cadis, ve donada per la seua situació especial en el conflictiu cas en què es troba immers: el procés d'ALBERIC  i  ELS BARONIES D'ALCOCER, ALASQUER I GAVARDA amb el Duc de l'Infantat, a causa del Senyoriu.

Els Senyorius, reminiscències d'èpoques medievals, que el premi del rei al cavaller que li havia prestat ajuda en la reconquista de territoris musulmans, es concretava amb el total o parcial dret sobre uns territoris, tenia a Alberic i els Baroníes, un dels casos mes greus i coneguts. Per una sèrie d'enllaços matrimonials entre les distintes famílies nobiliàries del territori espanyol, els Baroníes d'Alberic, Alasquer, Alcocer i GAVARDA, havien anat a engrossir el patrimoni de la castellana casa del Duc de l'Infantat. L'abús en els impostos i drets, dels que feia ús la casa castellana (40.000 pesos), fan exclamar a Antonio Lloret dirigint-se als representants de les colònies americanes en les Corts: “… amb els antecedents de les quals pregunte als senyors americans si hi ha a Perú alguna mina que done tant de producte com Alberic”.

L'alberiqueny reunia en la seua persona distintes raons per a parlar amb claredat i apassionament en el Parlament: la seua naturalesa, la seua labor com a advocat de la Vila per a la defensa dels seus drets contra el Duc, i la seua gran talla com a home públic. El seu nom apareix en les Corts de Cadis com un dels grans defensors del poble contra els interessos feudals i de classe, i a ell es deu en bona part que a Cadis es donara fi al problema dels Senyorius (encara que posteriorment tornara a plantejar-se el problema arran dels vaivens polítics del regnat de Ferran VII ).

El radicalisme de LLORET, a l'hora de defendre els drets de la seua ciutat, ens ho presenten, a quasi dos segles de distància, com un dels més clarividents membres d'unes  “CORTS “ que han passat, justament, a la història per la seua clara visió d'un futur més liberal i just.  LLORET va ser qui primer va esbossar a Cadis el problema dels Senyorius. Qui no va desistir fins a veure al seu poble deslligat d'uns rancis lligams feudals.  ….

ANTONI  LLORET advocat insigne i diputat en les Corts de Cadis, va barallar fins a aconseguir que el seu poble es vera e, aconseguint l'abolició dels Senyorius. Però no sols es va beneficiar Alberic,  sinó totes les poblacions que estaven en la seua mateixa situació i especialment els Baroníes d'Alasquer, Alcocer i Gavarda.

GAVARDA deu a ANTONI LLORET el que s'aboliren els drets dels seus senyors feudals, aconseguint recuperar el do més preat que té la persona: LA LLIBERTAT.

Li devem gratitud.

Des.de aquest moment, qualsevol persona podrà canviar lliurement de domicili, aviantse la subsistencia als llocs on ho tinga millor, fet que donarà pas a migracions, que en el cas de Gavarda  farà que vinguen a viure açí les persones que han donat orige a les families mes escampades en el nostre poble.

                                                                                          Eduardo  Miedes-Ribera

004-GAVARDA- DESDE LA EXPULSIÓN DE LOS MORISCOS HASTA "LA PEPA"-004

                                                                 Noviembre - 2012

GAVARDA- DESDE  LA  EXPULSIÓN DE LOS MORISCOS  HASTA  “LA  PEPA” 

En el artículo anterior hemos visto como se llega a la expulsión de los moriscos y la consecuencia es que las tierras y propiedades del señor del lugar, quedan sin manos que las trabajen. Por ello, en el caso de  GAVARDA  dos años después se otorga “Carta Puebla”, y vienen aquí procedentes de otros lugares trece familias, con el intento de que el señor del lugar pueda continuar percibiendo los mismos ingresos.

Las personas que vinieron a Gavarda,  buscaban una subsistencia más fácil de conseguir, y de hecho el lugar solo permanece despoblado dos años.  El señor de Gavarda, lo era también de otras tres baronías, a saber : ALASQUER, ALBERIC Y ALCOCER

Estando  GAVARDA  situada  entre ANTELLA que es estratégica en cuanto a que allí se controla el caudal de aguas de la Acequia Real, y ALCOCER  que lo hace con  el paso de la barca de  una a otra orilla del Júcar (por el que se pagaba un canon), queda en un segundo plano, de manera que siendo tan pocos los habitantes del lugar, la  Parroquia de GAVARDA es dependiente (anexa) a la de ALCOCER.

Con todo lo relatado llegamos a la conclusión de la importancia “relativa” que tuvo nuestra localidad en los movimientos que en los doscientos años siguiente fueron desarrollándose, debido al malestar que iba cada vez más en aumento ante la presión recaudatoria cada vez mayor que el señor del lugar ejercía sobre los vecinos de sus baronías, y es que era dueño de molinos, almazaras, tierras,  tabernas, carnicerías, etc. estando todos obligados a hacer uso de dichos servicios, sin poder elegir los de otros lugares que los asignados, con el correspondiente pago de lo estipulado.

Los moriscos habían sido la mano de obra dócil, callada, obediente, casi servil, porque temían lo que se les vino encima: la expulsión. Pero estas nuevas gentes, que no temen lo anterior, van tomando conciencia de sus derechos y comienzan poco a poco a agruparse y organizarse para defenderse de los abusos, llegando a reunirse representantes de las CUATRO BARONIAS en la Iglesia de Alberic.

                                                                                                         Eduardo Miedes-Ribera

003-GAVARDA- EN EL IV CENTENARI DE L'EXPULSIÓ DELS MORISCS-003

 

                        2012

                                                                                          

                                                                                                     Novembre – 2012

IV CENTENARI DE L’EXPULSIÓ DELS MORISCS (ELS ALTRES VALENCIANS)

El passat 12 d’Octubre, el nostre amic e historiador En Abel Soler, ans donà una conferència, en la que parlava de quines foren les noves arrels transplantades a Gavarda, que havia quedat buida com a conseqüència de l’expulsió dels seus pobladors moriscs. Que el escrit que ve a continuació siga un reconeiximent a la seua persona pera la tasca  que està desenvolupant.

Hem de recordar que fa quatre-cents anys van ser obligats a abandonar la seua llar els descendents dels que poblaven la nostra comarca a l’arribada del rei Jaume I, que es troba una societat totalment diferent de la que ell representava. Ací no hi havia sistema feudal, és a dir, a diferència dels conqueridors, no hi havia senyors amos de vides i hissendes, sinó homes lliures, xicotets propietaris més o menys benestants, que cultivaven les seues terres o exercien els seus oficis i que pagaven els seus impostos.

En la demarcació actual alzirenya, una gran majoria dels nuclis de població té l’orige en una alqueria musulmana. A Alzira, el Llibre del Repartiment revela prop de 50 alqueries, entre les quals es nomena a Gavarda, i pròximes al nostre poble tenim coneixement de l’existència d’altres nuclis poblacionals.  Les riuades contínues, la falta de defensa contra aquestes, la pobressa dels materials emprats en la construcció de les cases, així com les epidèmies contínues, es van encarregar de fer desaparéixer els nuclis menys poblats.

La història del segle XIII valencià, és abans que res la de la conquesta violenta i la colonització per la força d’un país islàmic per la monarquia catalano-aragonesa i per una societat cristiana en plena expansió. No es tracta de valorar el fet des del punt de vista moral, sinó de constatar la realitat d’un procés històric, semblant al procés seguit en la resta de la península. (Pierre Guichard).

Darrere de Jaume I i del rei moro de València Abu Seït, s’endevinen algunes individualitats dotades d’una certa autonomia. Abu Seït va consentir a pagar a Jaume I un tribut elevat (la cinquena part de les rendes de l’Estat) i el 1233 va renunciar de fet a tots els seus drets a València a favor del sobirà català, i arribà a «convertir-se» al cristianisme en data anterior al 1236, per la qual cosa els nobles van ocupar les terres de l’anteriorment nomenat rei moro Abu Seït, sense cap obligació de tipus feudal respecte a Jaume I (encara que sí que l’apliquen als seus súbdits).

La societat valenciana experimenta, doncs, un canvi, i coexisteixen dos grups totalment diferenciats, els cristians vells i els musulmans. Aquests últims se’ls coacciona de mil maneres perquè es converteixquen al cristianisme i ho fan, almenys externament, perquè molts d’ells continuen practicant la seua antiga religió. Aquests conversos se’ls coneix com a moriscs, i a mesura que passen els anys, augmentaran les friccions i els problemes, que són tants,  com societats i civilitzacions desesperades, en via de perdició, i, fonamentalment, un xoc, una superposició de civilitzacions. El problema morisc és mes que un conflicte de religions; dit d’una altra manera i en un sentit més profund, un conflicte de civilitzacions difícil de resoldre.

El morisc valencià era dels més islamitzats, conservava un conjunt ampli de peculiaritats culturals i mantenia una postura contrària al cristianisme. Com a factors bàsics d’aquesta resistència cultural cal assenyalar la importància del doblament morisc, ja que hi havia pobles i fins i tot comarques plenament morisques, que corresponen a zones de domini nobiliari, on els senyors (que eren cristians), encobreixen els seus vassalls i els protegeixen, perquè necessiten la població per a poder rendibilitzar al màxim els recursos, i preval l’interés econòmic del senyor feudal.

Els moriscs rebutgen els dogmes bàsics del cristianisme: la Trinitat, l’Encarnació, la Redempció i la Resurrecció.  Rebutgen també el paper mediador de l’Església (que s’atribueix l’exclusiva de la salvació)  la qual cosa portarà el patriarca Ribera a prohibir l’administració de la Eucaristía als moriscs i fundar en 1604 el Col·legi del Corpus Christi per a honra del Santíssim Sagrament.

Quan Jaume I conquesta les nostres terres, s’estableix una coexistència, però la situació arriba a tal extrem que, tancades totes les eixides possibles perquè funcione aquesta coexistència, la societat cristiana vella imposarà una obligació igualada no sols religiosa, sinó cultural en sentit ampli. Però al mateix temps la intransigència la portarà a no voler fondre’s amb l’altre (morisc, jueu…) a qui s’obliga a identificar-se plenament amb les pautes culturals dels cristians vells, alhora que se’l rebutja pel seu origen distint i infamat. El problema morisc es desplega en aquest marc contradictori i la solució quedarà condicionada per aquest: pretendre una uniformitat exterior, però sense assimilació plena de la casta estranya.

Al principi hi ha una postura conciliadora, que partint de la falta d’instrucció religiosa del morisc, per efecte de la conversió precipitada i obligada, creu que ha d’evitar-se una pressió excessiva, recorrent a la instrucció, que ha de fer-se amb benevolència, recorrent a predicadors amb coneixement de l’àrab i dotant prou la xarxa parroquial.

Partidaris d’aquesta postura seran bàsicament les Corts, abonades pels senyors feudals, que volen ajudar els seus serfs moriscs. Se sol·licita la inhibició del Sant Ofici, de manera que aquesta primera època de conciliació es caracteritza per la consecució d’un modus vivendi entre ambdues comunitats.

A mesura que es fa palesa la resistència cultural morisca a la conversió real, sorgeix una postura intransigent, que es va imposant en amplis sectors del clero catòlic. Per a aquest sector, el morisc, apòstata recalcitrant, ha de ser doblegat per la força. En aquesta línia se situarà el virrei i arquebisbe Juan de Ribera, el dominic pare Bleda (d’Algemesí) o el bisbe de Sogorb, Martín de Salvatierra, que és el més radical, i pretén l’extermini dels moriscs.

Entre ambdues postures triomfa la moderada, que propugna l’aplicació suavitzada i selectiva de la repressió que afectaria les principals cerimònies musulmanes, però que es va estenent a aspectes culturals com la llengua o el vestit. Es controla el clero parroquial en administració i comportament, es pressiona els senyors perquè afavorisquen la instrucció dels seus vassalls i es neguen a encobrir les pràctiques musulmanes, alhora que no se’ls aclapare amb unes càrregues impositives excessives pel que fa al seu origen musulmà. S’intentarà formar i enviar clero idoni per a l’evangelització de les parròquies de moriscos. Les mateixes Corts, el 1564, reconeixen que les parròquies «estan dotades les dites esglésies de molta pauperetat e misèria» i que falten, per tant «rectors idòneos, de bona vida i exemple».

El morisc està quasi totalment sotmés al senyoriu. És aquesta una situació heretada de l’etapa mudèjar, els orígens de la qual no són coneguts. L’explotació econòmica de l’àmplia minoria d’origen musulmà es du a terme a través del mecanisme del senyoriu, no en benefici de tota la societat cristiana vella, sinó d’una minoria reduïda d’aquesta. Es tracta de 130 senyors, laics majoritàriament, amos de llocs de moriscs («senyors de llocs»). A més d’aquest grup, n’hi ha un altre de més ampli de «senyors directes» que, titulars del domini directe de la terra usufructuaren les terres treballades pels moriscs, En altres paraules, hi ha un senyor jurisdiccional, a qui es paga un impost, i propietaris de terres que les «arrenden» als moriscs, que són els que realment les treballen.

En vespres de l’expulsió hi havia cinc senyors: el duc de Gandia, el de Sogorb, el duc de Maqueda —marqués d’Elx—, el marqués de Guadalest i Pere Centelles de Borja, que amb jurisdicció cadascun sobre més de mil cases, tenien baix el seu domini més del trenta per cent del total de la població musulmana.

La postura es va endurint respecte als moriscs, de manera que regnant Felip III i sent virrei de València Juan de Ribera, es procedeix el 1609 a dictar una ordre d’expulsió que deixa despoblats nombrosos nuclis i sense conrreu les terres, fet que comporta la ruïna per als senyors feudals.

Segons Garcia Cárcel, la majoria dels moriscs valencians processats per la Inquisició ignoraven la doctrina cristiana, i no sabien tan sols senyar-se. Molt pocs havien arribat a aprendre el Parenostre i l’Avemaria, i en efecte, el coneixement elemental de les oracions serà considerat un test moltes vegades.

Els esdeveniments principals de la vida, com el naixement, el matrimoni o la mort s’acompanyaven de celebracions en què és difícil distingir els aspectes socials, propis d’uns costums tradicionals, i els religiosos. Cerimònies que, a més, se superposaven a les cristianes en cas de no poder evitar-les.

Els moriscs afirmaven que «no esdevindrien cristians encara que “els tallaren amb unes tisores i els feren a trossos”, i és que en el fons el morisc opinava «que la llei de moros era millor que la dels cristians».

Per aixó, davant d’aquesta resistència morisca, els cristians vells reaccionen amb els estatuts de neteja de sang i amb l’establiment de la Inquisició.

Entre els anys posteriors a la conquesta (1239) i l’expulsió dels moriscos (1609), s’intenta que aquests s’integren, però atesa la seua idiosincràsia, la seua formació i el seu caràcter i la seua pertinença a l’islam, que com hem dit, és una religió i, a més, una manera de ser, serà pràcticament impossible.

Els moriscs aconsegueixen moltes vegades accedir a la propietat de les terres i el senyor obté rendes d’una multiplicitat de petites explotacions agrícoles, amb una intervenció en la producció pràcticament nul·la, llevat de l’activitat sucrera dels Borja a Gandia o dels frares de la Valldigna. El seu paper, per tant, és el de mer perceptor de rendes, gràcies al suport jurídic amb què compta.

A més de les rendes agràries, el senyor en percep unes altres per exercici de jurisdicció que graven tots els drets bassics del senyoriu. Els impostos (censos), poden ser en espècie o en diners i també percep rendes dels forns, les botigues, els molins, les aïnes, les carnisseries… (regalies).

L’època de tolerància amb els moriscs i la seua cultura/religió que hi ha durant el regnat de Carles I, continua amb un període d’intransigència marcat pel regnat del seu fill Felip II, que al seu torn coincideix amb la clausura del concili de Trento. Cal convertir-se o anar-se’n.

La política d’expulsió no es durà a terme fins al regnat de Felip III i el seu virrei a València l’arquebisbe Juan de Ribera, i provocarà despoblament, fet que obligarà a pal·liar en la mesura en què es puga el desastre ocasionat amb el dictat i la concessió de CARTES POBLES. 

El problema existent en la societat valenciana quant a l’enfrontament entre els cristians vells i els moriscs, s’intenta solucionar amb l’expulsió d’aquests últims, amb la pretensió d’aconseguir la unitat en la fe, encara que aquesta actuació va suposar el desastre per a tota l’economia valenciana.

La mà d’obra dòcil i barata, subjugada, atemorida i espremuda per les classes dominants, desapareix de l’escena, almenys en gran percentatge, perquè no oblidem que no tots els moriscs van ser expulsats i que alguns s’hi van quedar sota la disfressa de falsos conversos. No obstant això, van minvar les rendes dels senyors feudals, igual que les rendes de l’Església, (que al seu torn percebia el delme), en la mateixa proporció en què havia disminuït la població.

Els expulsats eren majoritàriament els que duien a terme les feines més pesades, com l’agricultura, la ramaderia i la construcció, per això va haver-hi un gran declivi en l’economia, que es va tractar de resoldre mitjançant repoblacions amb cristians vinguts d’altres llocs, que a canvi rebien propietats i exempcions temporals d’impostos, encara que desprès els “apretaren de contes”

Aquests repobladors no tenien per desgràcia la saviesa ni experiència dels expulsats, ni tampoc la seua docilitat, fet que va causar un declivi econòmic que va tardar molt a normalitzar-se.

Aquella   «neteja ètnica»   ens va resultar molt cara.

Recordem amb tristor aquell fet, en què van expulsar persones tan valencianes com nosaltres, el IV centenari del qual es va complir  l’any 2009.

Eduardo Miedes Ribera

002-GAVARDA.- BUENOS PROPÓSITOS-002

                                                                              Gavarda, 9 de Noviembre de 2012

 Buenos  propósitos:

Antes de comenzar a que conozcáis mis escritos, deseo hacer dos puntualizaciones :

Primera:  Cuando escribo en valencià, puedo cometer mas de una falta no sólo de ortografía, sino por utilizar castellanismos.  Mi formación académica, por la época en que tuvo lugar, fue exclusivamente en castellano.

Soy valenciano-parlante y oralmente me defiendo mejor en ésta lengua.

Os aseguro que pondré mi mejor voluntad al escribir y espero de vosotros benevolencia.

Segundo: A veces voy a resultar pesado, y es que para llegar a conclusiones es necesario saber cuales fueron los antecedentes y causas que condujeron a ellas.

En el primer escrito os voy a hablar de la expulsión de los moriscos, gentes de otra religión pero “tan valencians con nosaltres”  y os lo cuento para que sepáis como vivían aquellas gentes, por qué fueron expulsados y por qué tuvo lugar una posterior repoblación.

Y   posteriormente os daré un escrito sobre “La Constitución de 1812 – La Pepa”, cuyo segundo centenario se celebra éste año, que trajo muchos cambios, el principal de todos ellos fue el conseguir la libertad y con ello la movilidad de las personas que podían cambiar de domicilio a su albedrío, lo que hizo posible migraciones de personas que dieron lugar a familias tan extendidas actualmente en Gavarda.

Quiero que recordemos que hace veinte años en el día de hoy se inauguraba éste nuevo asentamiento de Gavarda, hecho que merece un delicado trabajo.

Y sin más preámbulos y con vuestro permiso, comencemos en día tan señalado como hoy a publicar escritos.

Con vuestro permiso.                          

                                                             Eduardo Miedes-Ribera