034 GAVARDA I SANT
VICENT FERRER
La TRADICIÓ és el conjunt de béns culturals que es transmetixen de
generació a generació dintre d’una comunitat.
Es tracta d’aquelles costums i manifestacions que cada societat
considera valuoses i les manté per a que siguen depreses per les noves
generacions, com a part indispensable del llegat cultural. La tradició és una
cosa que s’hereta i que forma part de la identitat, i les generacions ho passen
a les següents amb la finalitat que es
conserven i perduren en el temps.
Tant a la segona meitat del segle XIX com a la primera del segle XX, a
les festes dels pobles s’havien de considerar dos nuclis: el primer es
desenvolupava amb actes lúdics-gastronòmics, és a dir, menjar i passar-ho bé, i
el segon, ho feia baix les directrius de
les autoritats religioses, perquè no s’ha d’ oblidar el context en què es
desenvolupen les festes. Les solemnes
Misses, sermons i processons, amb la
corresponent banda de música, són l’eix al voltant del qual gira tot. I dintre
d’eixa part, és protagonista la imatge del sant, i ahí és on relataré el
començament de les festes vicentines de
Gavarda.
Per a trobar quines són les arrels de la Festa a Sant Vicent Ferrer,
hem de remuntar-nos a uns antecedents que poden qualificar-se d’anecdòtics, i
encara que siga un poc “rotllo” hem d’exposar-los.
1.- La Constitució de 1812 produeix canvis a la societat, entre altres
la llibertat a fixar el lloc de residència, i això comporta migracions ja que
les persones poden obtindre de manera més fàcil la seua subsistència.
2.- Estudiant el conreu i el comerç de l’espart, s’ha vist que a les
muntanyes de Gavarda es on creix la
millor varietat d’aquesta planta, i això ho sabien entre altres uns membres de
la família Benavent que vingueren de Quatretonda
Per a no complicar massa aquesta exposició, hem de dir que a Gavarda vivia una dona de nom Mª
Antonia Requena García i aquesta dona, que tenia baix el seu domini les terres
del senyoriu de Gavarda, es casà amb José Martinez Garrido (d’Ayacor 1789 –
1842). D’aquest matrimoni, del que descendeix
un 90 % de la població de Gavarda,
nasqueren cinc fills :
1.- José-Antonio Martinez Requena, que es casà amb Hilaria Domínguez i
sols tenen una filla: Teresa Martinez Domínguez que és va
casar amb Vicente Benavent Aranda (de Quatretonda)
2.- Maria-Dolores Martinez Requena, que es casà amb Joaquín Benavent
Mompó (també de Quatretonda i germà del pare de l’anterior)
3.- Salvador Martinez Requena, que es casà de primeres amb Vicenta
Guillem i en segones amb Conxa Moreno.
4.- Vicente-Marcelino Martinez Requena que es casà amb Dorotea Isles
Pons.
5.- Vicenta Mª Martinez Requena que es casà amb Joaquín Corbí Baldrés.
Per altra part, Joaquín Benavent Mompó, nascut a Quatretonda, però que
se n’anà a viure a Ènguera (d’ahí que se’ls conega com “els enguerinos” a
aquesta rama dels Benavent), fou cridat por un oncle seu, germà de son pare que
ja havia emigrat a Alberic i es dedicava al comerç d’objectes d’espart, (d’ahí
l’“apodo de cabassos” com se’ls coneix a Alberic) i el va introduir al món del
comerç d’aquesta manufactura. Uns anys després Joaquín es traslladà a Gavarda i
es va casar amb Mª Dolores Martinez Requena, matrimoni del que nasqueren set
fills.
Joaquín, molt introduït al negoci de l’espart, feia aplegar les seues
manufactures a llocs tan llunyans com Catí i Morella, on per a l’obtenció
de l’oli precisaven estores d’espart. També
subministrava sàries, cabassos, cordells, etc; és a dir una verdadera
indústria, que el portà a aconseguir un bon patrimoni.
Un dels gendres de Joaquín, Vicente Martinez Guillem que també tenia
part al negoci, acompanyava als carros carrregats de les esmentades
manufactures en el seu trasllat als llocs mencionats per a posteriorment passar
a la seua venda.
El viatge, on anaven una vintena de carros, s’havia de fer en dos o més
etapes i el primer descans era a València. Arribats a l’hostal corresponent, es
procedia en primer lloc a netejar i donar que menjar als animals d’acarreig, i
a continuació al merescut descans de les persones.
Prop de l’hostal al que pernoctaven hi havia una “casa d’empenyo”, que
a l’època eren prou freqüents, ja que quan es necessitaven diners, era allí on
s’acudia, i prèvia l’entrega d’algun objecte de valor es percebia certa
quantitat, per descomptat d’ inferior al valor que tenia la peça. En l’esmentada casa d’empenyo, hi havien tota
classe de mobles, utensilis i també imatges de sants, portats allí i posades a
la venda com a conseqüència de la “desamortització de Mendizábal”. Allí veié
Vicente Martinez Guillem una talla de
Sant Vicent, que li cridà l’atenció i… ja no l’oblidà. Ell pensava que
eixe Sant Vicent el volia per a Gavarda, perquè a l’església de Gavarda, no hi
havia cap imatge del sant.
Continuà el viatge, portant el
gènere fins a Catí i Morella. Es va vendre tot. El viatge havia tingut un
excel·lent resultat, tornant i pernoctant per etapes i als mateixos llocs i amb
el mateix sistema que a l’anada. La diferència era en què en lloc d’espart tornaven amb diners.
A Vicente Martinez Guillem no el deixava el “cuquet” de la imatge del
seu “Sant Vicent”, dipositat a la casa d’empenyo.
Portant el seu carro junt al seu cunyat Salvador Benavent Martinez,
(casat amb Irene Tormo Pardo), quan anaven per Catarroja li contà al seu
acompanyant quines eren les seues inquietuds, decidint tornar-se’n a València
per a comprar la imatge. Indicaren als altres que seguiren camí cap a Gavarda.
Ells se’n tornaren a València per a fer realitat el desig de Vicente Martinez
Guillem. No sols compraren la imatge de Sant Vicente, que anava dintre d’un
armari, també adquiriren un Crist que es posà a la capella del cementeri vell.
Amb la imatge de Sant Vicent a Gavarda, les festes es podien fer amb la
mateixa solemnitat que en altres pobles,
i així començà a fer-se, costejant-les el propi Vicente Martinez Guillem mentre
visqué. Quan ell va faltar, les festes
decaigueren a poc a poc.
La societat anava canviant. Hi havien reivindicacions socials i
l’Església anava perdent influència.
Amb l’arribada dels “fets de 1936”, es cremaren les imatges de
l’Església, a l’igual que en la resta dels pobles del voltant. Quan intentaren
fer-ho amb el Sant Vicent, este no es
cremava i la gent senzilla pensaven en un miracle. El que passava és que els hàbits eren de
llana i esta tardà més en cremar.
Quan acabà la Guerra Civil, com que la devoció al Sant perdurava, es va
restaurar la festa, es comprà una altra imatge per al retaule i posteriorment
una altra per a les processons. També s’instaurà la festa de les xiques.
Fins aleshores, a les processons sols anaven homes i les dones si volien participar ho havien de fer darrere de
la banda de música.
Com que això no els agradava gens, s’instaurà de la festa de la
Immaculada que va ser (de manera soterrada) un acte reivindicatiu, de
reclamació de drets socials.
Per tant, a les festes d’abril començaren a fer-se dos processons, una
de dones a la Immaculada, i una altra a St. Vicent, sola per a homes, on era
freqüent cremar cohets borratxos (sense bola), cosa que oferia un espectacle
únic.
La pantanada de 1982 i els canvis a la societat, modificaren els
costums i a poc a poc, a les dites processons començaren a participar junts
homes i dones.
Fins ací, un poc del que ha sigut l’orige i la tradició festera de
Gavarda fins aL 1950.
Concessió de la Bula Papal de Pius XI ( 1926)
El Primer Terç
del Segle XX va representar una etapa de gran transcendència per a la
història contemporània de Gavarda. En aquest període es van produir importants
avanços tant en l’àmbit civil com en el religiós, que van marcar profundament
la vida del poble. Entre les figures destacades d’aquest temps cal esmentar
l’alcalde Salvador Benavent Martínez, casat amb Irene Tormo Pardo —iaios de
Kike Benavent Benavent i besavis entaltres de Margarita, Agustín i Tino Benavent Pascual; María, Irene i Voro Benavent
Martinez ; d’Enrique, Eva i Alicia Martinez Benavent; de Rosa, Rafa i Toni
Torres Benavent —, qui va exercir un lideratge fonamental en la modernització
del municipi. Sota el seu mandat s’aconseguí la creació de la plaça de metge
titular (7 de febrer de 1914), fet que millorà notablement l’assistència
sanitària al poble. A més, s’inaugurà el pont de ferro que creua el riu Xúquer
(1917), millorant les comunicacions amb la resta de la comarca. Aquestes
iniciatives van suposar una transformació de la vida quotidiana de Gavarda i
contribuïren al creixement de la població, com evidencien les dades
demogràfiques del moment.
En l’àmbit
eclesiàstic, la figura de mossén Enrique Ibáñez Rizo, rector de la parròquia de
Sant Joan Baptista i Sant Antoni Abat, fou cabdal. La seua tasca pastoral i
social deixà una profunda empremta en la comunitat. Durant el seu ministeri es
dugueren a terme obres de reforma i embelliment del temple, com la pintura a
l’interior del edifici de la parròquia (1924), tal com encara es pot llegir al
sostre de l’edifici. Un dels fets més destacats del seu rectorat fou la gestió
i tramitació per tal d’aconseguir que Sant Vicent Ferrer fora declarat Patró
Canònic de Gavarda. Aquest desig de la comunitat es veié culminat amb la concessió solemne de
la **Bula Pontifícia signada pel Papa Pius XI el 24 de febrer de 1926**, que
reconeix oficialment Sant Vicent Ferrer com a protector espiritual de Gavarda.
La rellevància de mossén Enric Ibáñez Rizo transcendí les fronteres locals, ja
que posteriorment fou nomenat "Campmestre Chantre" de la Seu de Palma
de Mallorca.
En
reconeixement a la seua destacada contribució a la vida religiosa i social de
Gavarda, un carrer del nucli antic del poble portaba orgullosament el seu nom
VISITA
PASTORAL
Este 2026
marca una fita històrica per a Gavarda: el primer centenari de la proclamació
canònica de Sant Vicent Ferrer com a patró de la localitat. Per a assegurar que
l'efemèride aconseguisca l'esplendor merescut, el veí i organitzador
d'esdeveniments En Fernando España Cucarella ha liderat l’iniciativa per
a conscienciar a la població, impulssant l’ornamentació dels carrers amb
balconeres del sant i traçant una ambiciosa «Fulla de Ruta» d'actes
commemoratius.
El punt àlgid
d'esta programació ha tingut lloc este dissabte 25 d'abril amb una sorpresa
molt esperada: la visita de l'Arquebisbe de València, Monsenyor N’Enrique
Benavent,
Destaquem que
es la pimera vegada que un Arquebisbe de Valencia vé en Visita Pastoral
El prelat ha
sigut rebut a la Plaça de l'Ajuntament per les autoritats locals, encapçalades
per l'alcalde i president de la Diputació, En Vicente Mompó Aledo,
diritgin-se al saló de plenaris, on ha firmat en el Llibre d'Honor de la
població.
Posteriorment,
la comitiva s'ha traslladat a l’Esglèsia per a celebrar una Solemne Eucaristia.,
on es de ressaltar l'alta participació dels fidels, les lectures epistolars i
una homilia «molt didàctica» a càrrec de Monsenyor Benavent.
En acabar la
litúrgia, s'ha descobert una placa commemorativa de la Bula Pontifícia de
1926, acte que ha comptat amb una lectura panegírica d'En Ricardo
Martínez.
Com a
tancament de la jornada, els assistents han compartit un àgape a les
dependències municipals, on ha regnat un ambient de germandat i s'ha aprofitat
l'ocasió per a felicitar l'Arquebisbe pel seu aniversari, posant el fermall
d'or a un centenari que ja forma part de l’història de Gavarda.
